Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

12 13 Descubrí el jazz de niño, escuchando algunas orquestas americanas (Tommy Dorsey, Benny Goodman, Glenn Miller, etc.) en discos de piedra de mis padres, sin saber, ni plantearme, que eso era jazz; para mí sencillamente era música. Empecé a tocarlo o intentar imitarlo cuando conocí el grupo Valencia Jazz en el año 1974, creo, donde por primera vez encontré a más gente (los hermanos Gonzálbez, Donato Marot...) con interés por esta música. En Valencia no había prácticamente afición al jazz; sin Valencia Jazz, o sea, Carlos Gonzálbez y Donato Marot, creo que en aquellos tiempos no hubiera sido posible arrancar. Carlos fue muy admirado por todos desde el principio, porque tenía aquel lenguaje que a todos nos gustaba tanto. Ese fue el origen de todo. Empecé en el mundo de la música a finales de los años 60 y principios de los 70, tocando la guitarra y cantando con varios cantautores y algún grupo de rock y de folk, en colegios como Salesianos, Escolapios, Loreto, Jesuitas, Dominicos (precisamente en Dominicos ensayaría después Valencia Jazz, porque Juanjo Añó, el batería, era antiguo alumno como yo, y fue allí donde los conocí), y también en institutos, círculos parroquiales, el Círculo Medina, la Escuela de Magisterio y lugares así. Con la flauta y el saxo empecé más tarde, hacia 1972 o 73. Actuaba con gente como Moncho Borrajo, Ramiro Segrelles, Jo el jazz el descobrisc de menut, escoltant algunes orquestres americanes (Tommy Dorsey, Benny Goodman, Glenn Miller etc.) en discos de pedra dels meus pares sense saber, ni plantejar-me, que això era jazz; per a mi senzillament era música. Comence a tocar-ho o a intentar imitar-ho quan conec el grup Valencia Jazz a l’any 1974, crec, on per primera vegada trobe gent (els germans Gonzálbez, Donato Marot...) amb interés per aquesta música. A València no hi havia pràcticament afició al jazz; sense Valencia Jazz, o siga, Carlos Gonzálbez i Donato Marot, crec que en aquells temps no haguera sigut possible arrancar. Carlos va ser molt admirat per tots des d’el principi, perquè tenia aquell llenguatge que a tots ens agradava tant. Potser va ser l’origen de tot. Jo vaig començar al món de la música a finals dels anys 60 i principis dels 70, tocant la guitarra i cantant amb uns quants cantautors i algun grup de rock i de folk, en col·legis com Salesians, Escolapis, Loreto, Jesuïtes, Dominics (precisament en Dominics assajaria després Valencia Jazz, perquè Juanjo Añó, el bateria, n’era antic alumne com jo, i va ser allí on els vaig conèixer), i també en instituts, cercles parroquials, el Círculo Medina, l’escola de magisteri i llocs així. Amb la flauta i el saxo vaig començar més tard, cap a 1972 o 73. Actuava amb gent com Moncho Borrajo, Ramiro Segrelles, Román Almendros, Anònim Valencia Jazz actuant al claustre de l’antiga Facultat de Belles Arts. D’esquerra a dreta: Juanjo Añó, Juan Altimiras, Carlos Gonzálbez, Silvino Chiqui Gonzálbez (amagat), Donato Marot, Ximo Caffarena 1974 Col·lecció Ximo Caffarena Pere Ferré, piano, i altres músics a l’escenari de Tres Tristes Tigres Tres Tristes Tigres 1977 Col·lecció Concha Sánchez Esquer

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=