Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

18 19 Anònim Cartell de un concert en Tres Tristres Tigres Ca. 1978 Col·lecció Concha Sánchez Esquer Vaig tocar allí prou vegades. Vaig tocar amb Triple Zero (Miki Benet al piano, Luis Llario, que encara tocava el baix elèctric, i Paco Aranda a la bateria), amb Eso y Tal, amb Valencia Jazz (Donato Marot, al piano; Carlos Gonzálbez, a la guitarra, i els seus germans Silvino, Chiqui , al saxo, i Ignacio al baix elèctric; Juan Altimiras, que el va substituir i que també tocava el baix, i Juanjo Añó a la bateria). Vaig tocar amb Maurice Lagier que igual tocava el violí que el piano que el que li posaren, i sempre amb un accent preciós; amb Jose Castillo, que tocava la bateria, el baix o la guitarra; vaig tocar també amb músics de pas, d’ací, d’allà (Paul Stocker, els germans Berti...) i amb més gent d’allò més divers, amb els seus diferents estils. Joves pretendents a músic que coexistíem llavors a València, eixits tots del no-res, del més absolut no-res, tots plens d’il·lusió i d’energia, de jove i inexperta energia. Cadascú tocava amb el seu llenguatge absolutament personal i amb les seues precàries possibilitats tècniques (jo no vaig tindre cap formació musical de base. Autodidacta total, més tard, ja a partir dels vint-i-tants anys vaig començar a estudiar música pel meu compte). Mai no se’n va queixar ningú. Al contrari, la gent gaudia, gaudíem de la nostra llibertat allí dins. El públic escoltava i aplaudia, parlava, menjava, bevia, reia, fumava, lligava, i el senties pròxim. Toqué allí bastantes veces. Toqué con Triple Zero (Miky Benet al piano, Luis Llario, que aun tocaba el bajo eléctrico, y Paco Aranda a la batería), con Eso y Tal, con Valencia Jazz (Donato Marot al piano; Carlos Gonzálbez a la guitarra y sus hermanos, Silvino Chiqui al saxo e Ignacio al bajo; Juan Altimiras, que lo sustituyó y que también tocaba el bajo, y Juanjo Añó a la batería). Toqué con Maurice Lagier, que igual tocaba el violín que el piano que lo que le pusieran, y siempre con un acento precioso; con Jose Castillo, que tocaba la batería, el bajo o la guitarra; toqué también con músicos de paso, de aquí, de allá (Paul Stocker, los hermanos Berti…) y con gente de lo más diverso, con sus diferentes estilos. Jóvenes aspirantes a músico que coexistíamos entonces en Valencia, salidos todos de la nada, de la más absoluta nada, todos llenos de ilusión y de energía, de joven e inexperta energía. Cada cual tocaba con su lenguaje absolutamente personal y con sus precarias posibilidades técnicas (yo no tuve ninguna formación musical de base; autodidacta total, solo más tarde, a partir de los 28 años, empecé a estudiar música por mi cuenta). Nadie se quejó jamás. Al contrario, la gente disfrutaba, disfrutábamos de nuestra libertad allí dentro. El público escuchaba y aplaudía, hablaba, comía, bebía, reía, fumaba, ligaba, y lo sentías próximo.