Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

30 31 València no és Nova York, ni París, ni Barcelona, ni Madrid. En els anys vuitanta del segle passat era una ciutat que despertava de la letargia de dècades d’incultura imposada per llei i repressió de les llibertats i s’obria a nous paradigmes culturals, noves estètiques, noves formes d’oci. El jazz entrava al Carme amb Tres Tristes Tigres i, després del tancament d’aquesta sala, Perdido obria les seues portes a Russafa. Han passat 30 anys des de llavors i el seu solc continua ben viu. Imaginem un home que camina sota el cel ennuvolat de la València de fa trenta-cinc anys. Dels carrers, buits i aspres, emana un aroma mescla de fum i asfalt. De sobte una porta il·luminada amb un neó apareix en un xamfrà. La llum elèctrica crea una finestra a l’esperança, s’obri una porta d’entrada a un càlid ritme per pal·liar la duresa de l’hivern… Així podria començar la novel·la d’un club de jazz el record del qual a València ja té molt de llegenda dues dècades després del seu tancament, i que va suposar un abans i un després de l’activitat jazzística de la nostra ciutat. Darrere de la porta, una escala silenciosa portava al soterrani. El misteri de Perdido es mantenia intacte fins a descórrer l’espessa cortina que donava accés al local. El club de jazz, al número 17 del carrer de Sueca, barri de Russafa, tenia el sostre de fusta, el sòl de moqueta i cinc capes d’insonorització a les parets. Des de fora no s’escoltava cap acord, però, en entrar, un saxo plorava i el piano de mitja cua –marca Kawai– i el contrabaix feien viatjar els clients a un altre lloc. Dilluns 21 de novembre de 1981. Era una nit tranquil·la i José Aparisi Payán, Pepito, remugava en la barra després d’una actuació de Carlos Gonzálbez (guitarra) i Joshua Edelman (piano), que portaven ja quatre nits seguides tocant en Perdido. El club s’havia inaugurat un any abans, quasi per aquelles dates. Pepito, a banda de ser soci fundador, era l’encarregat, l’amo de la cabina i servia els millors gimlets de la ciutat. Perdido, entre el mite i la novel·la negra «L’autèntic gimlet és meitat ginebra i meitat suc de llimona Rose’s. I ja.» (Raymond Chandler, El llarg adéu , 1953). Tant els clients habituals com els ocasionals demanaven sovint en Perdido el mateix còctel que solia prendre Philip Marlowe, el detectiu de Chandler amb rostre de Bogart en El somni etern (Howard Hawks, 1946). València no es Nueva York, ni París, ni Barcelona, ni Madrid. En los años ochenta del siglo pasado era una ciudad que despertaba del letargo de décadas de incultura impuesta por ley y represión de las libertades, y se abría a nuevos paradigmas culturales. Nuevas estéticas, nuevas formas de ocio. El jazz entraba en el Carme con Tres Tristes Tigres y, después de su cierre, Perdido abría sus puertas en Russafa. Han pasado 30 años desde entonces y su estela sigue bien viva. Imaginemos a un hombre que camina bajo el cielo nublado de la Valencia de hace treinta y cinco años. De las calles, vacías y ásperas, emana un aroma mezcla de humo y asfalto. De repente una puerta iluminada con un neón aparece en un chaflán. La luz eléctrica crea una ventana a la esperanza, se abre una puerta de entrada a un cálido ritmo para paliar la dureza del invierno… Así podría comenzar la novela de un club de jazz cuyo recuerdo en València ya tiene mucho de leyenda, dos décadas después de su cierre, y que supuso un antes y un después de la actividad jazzística de nuestra ciudad. Tras la puerta, una escalera silenciosa llevaba al subterráneo. El misterio de Perdido se mantenía intacto hasta descorrer la espesa cortina que daba acceso al local. El club de jazz, en el número 17 de la calle Sueca, en el barrio de Russafa, tenía el techo de madera, el suelo de moqueta y cinco capas de insonorización en las paredes. Desde fuera no se escuchaba ningún acorde, pero al entrar, un saxo lloraba y el piano de media cola –marca Kawai– y el contrabajo hacían viajar a los clientes a otro lugar. Lunes 21 de noviembre de 1981. Era una noche tranquila y José Aparisi Payán, Pepito, rumiaba en la barra tras una actuación de Carlos Gonzálbez (guitarra) y Joshua Edelman (piano), que llevaban ya cuatro noches seguidas tocando en Perdido. El club se había inaugurado un año antes, casi por esas fechas. Pepito, aparte de ser socio fundador, era el encargado, el dueño de la cabina y servía los mejores gimlets de la ciudad. Perdido, entre el mito y la novela negra «El auténtico gimlet es mitad ginebra y mitad zumo de lima Rose’s. Y ya.» (Raymond Chandler, El largo adiós , 1953). Tanto los clientes habituales como los ocasionales pedían frecuentemente en Perdido el mismo cóctel que solía tomar Philip Marlowe, el detective de Chandler con rostro de Bogart en El sueño eterno (Howard Hawks, 1946).

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=