Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

34 35 La cabina quedava a l’esquerra de l’entrada i davant estava l’escenari, junt amb el que es trobava, cobert per altres cortines, un camerino menut, i darrere l’escala d’emergència. Entre aquesta i la de l’entrada estava la barra. De les parets penjaven vells instruments de vent que s’havien comprat a un luthier del barri del Carme i, disperses per tot l’espai, es repartien les taules on s’ubicava la major part del públic. Perdido tenia una capacitat de 120 espectadors asseguts; a més de les cadires, les parets tenien bancs correguts entapissats. «Els músics més veterans et jutjaven des del sofà del fons», va afirmar el pianista Tino Gil en el llibre que Avui ‘Jazz’ Vila-real 2005/2006 va preparar amb motiu de l’exposició Perdido, un club de ‘jazz’ para el recuerdo . Sobre el terreny: la Universitat del jazz «Clark Terry deia que Basie havia sigut el seu institut i Duke Ellington la seua universitat... Perdido va ser la nostra universitat». Són paraules de Federico García Herraiz, crític musical molt unit a la trajectòria del club. Potser Perdido no va arribar mai a satisfer les expectatives dels seus propietaris, però sí que va ser l’escola de molts dels músics que després han fet rica l’escena valenciana. I és que Perdido era una aposta innovadora a València. Es va inaugurar el dijous 13 de novembre de 1980 amb l’actuació del bateria Andrew Cyrille & Maono Quartet, amb Nick Di Geronimo al contrabaix, Ted Daniels a la trompeta i Dave S. Ware al saxo. Di Geronimo va quedar vinculat durant un temps a Perdido, com a membre de la secció rítmica de la casa, junt amb el seu germà Gene a la bateria i el pianista Jean-Luc Vallet. Prestigiosos solistes internacionals o nacionals hi actuaven com invitats. Entre 1980 i 1995 alguns dels més significatius visitants del seu escenari van ser l’organista Lou Bennett, els pianistes Mal Waldron, Burton Greene o George Cables, els trompetistes Joe Newman o Woody Shaw, el bateria Dannie Richmond, el guitarrista Jim Hall o els saxos Dave Schnitter i Steve Lacy. Tete Montoliu teclejant el piano, Pedro Iturralde en nits memorables amb el seu saxo, Jorge Pardo començant a fusionar el jazz i el flamenc amb la seua flauta i el seu saxo o Josep Maria Farràs i la seua trompeta vinguts des de Terrassa, bressol del jazz català. Fins i tot Francesc Pi de la Serra, membre irreverent de la Nova Cançó, va oferir tres nits de força i poesia –a la seua manera– al novembre de 1981. La cabina quedaba a la izquierda de la entrada y enfrente estaba el escenario, junto al que se encontraba, cubierto por otras cortinas, un pequeño camerino, y detrás la escalera de emergencia. Entre esa y la de la entrada estaba la barra. De las paredes colgaban viejos instrumentos de viento que se habían comprado a un luthier del barrio del Carme y, dispersas por todo el espacio, se repartían las mesas donde se ubicaba la mayor parte del público. Perdido tenía una capacidad de 120 espectadores sentados; además de las sillas, las paredes tenían bancos corridos tapizados. «Los músicos más veteranos te juzgaban desde el sofá del fondo», afirmó el pianista Tino Gil en el libro que Avui Jazz Vila-Real 2005/2006 preparó con motivo de la exposición Perdido, un club de jazz para el recuerdo . Sobre el terreno: la Universidad del jazz «Clark Terry decía que Basie había sido su instituto y Duke Ellington su universidad... Perdido fue nuestra universidad». Son palabras de Federico García Herraiz, crítico musical muy unido a la trayectoria del club. Quizá Perdido no llegó nunca a satisfacer las expectativas de sus propietarios, pero sí fue la escuela de muchos de los músicos que después han hecho rica la escena valenciana. Y es que Perdido era una apuesta innovadora en València. Se inauguró el jueves 13 de noviembre de 1980 con la actuación del batería Andrew Cyrille & Maono Quartet, con Nick Di Geronimo al contrabajo, Ted Daniels a la trompeta y Dave S. Ware al saxo. Di Geronimo quedó vinculado durante un tiempo a Perdido, como miembro de la sección rítmica de la casa, junto a su hermano Gene a la batería y el pianista Jean-Luc Vallet. Prestigiosos solistas internacionales o nacionales actuaban como invitados. Entre 1980 y 1995 algunos de los más significativos visitantes de su escenario fueron el organista Lou Bennett, los pianistas Mal Waldron, Burton Greene o George Cables, los trompetistas Joe Newman o Woody Shaw, el batería Dannie Richmond, el guitarrista Jim Hall o los saxos Dave Schnitter y Steve Lacy. Tete Montoliu golpeando el piano, Pedro Iturralde en noches memorables con su saxo, Jorge Pardo empezando a fusionar el jazz y el flamenco con su flauta y su saxo o Josep Maria Farràs y su trompeta venidas desde Terrassa, cuna del jazz catalán. Incluso Francesc Pi de la Serra, miembro irreverente de la Nova Cançó, ofreció tres noches de fuerza y poesía –a su manera– en noviembre de 1981.

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=