Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

36 37 Pepe Aparisi Full anunciador del concert d’Andrew Cyrille & Maono a Perdido 1981 Col·lecció Victoria Latorre Dreta Pepe Aparisi Arts finals del full anunciador del concert a Perdido del Woody Shaw Quintet 1985 Col·lecció Pepe Aparisi Una de les nits més berlanguianes la protagonitzà la US Navy Band. L’ambaixada nord- americana a Espanya va telefonar al club perquè un vaixell de la Sisena Flota, que atracaria al port de València, portava una bigband de jazz i buscaven lloc per fer una actuació. O això els van dir. Al final allò va encobrir una festa privada en què els músics tocaven música popular, però no jazz. L’aposta dels seus fundadors sempre va ser ambiciosa a molts nivells, principalment pel que fa a la programació. Per a Antonio Amorós, Tono, va ser molt important «oferir als artistes locals la possibilitat d’acompanyar a Tete Montoliu, Lou Bennett, Pedro Iturralde… i a estrangers de gran nivell, en alguns casos. Perdido va contribuir en grandíssima manera a l’aparició de bastants formacions locals d’un nivell no gens menyspreable». En efecte, els músics valencians van mamar el millor jazz del moment al soterrani del carrer de Sueca, núm. 17. La nombrosa representació de grans músics que passaven pel club i la seua indubtable aportació a la formació d’un planter local és un dels valors de què més orgullosos es mostren alguns dels seus socis. Un punt en què coincideix Ángel Una de las noches más berlanguianas la protagonizo la US Navy Band. La embajada estadounidense en España llamó al teléfono del club porque un barco de la Sexta Flota, que iba a atracar en el puerto de València, llevaba una bigband de jazz y buscaban sitio para hacer una actuación. O eso les dijeron. Al final aquello encubrió una fiesta privada en la que los músicos tocaban música popular, pero no jazz. La apuesta de sus fundadores siempre fue ambiciosa a muchos niveles, principalmente en lo que se refiere a la programación. Para Antonio Amorós, Tono, fue muy importante «ofrecer a los artistas locales la posibilidad de acompañar a los Tete Montoliu, Lou Bennett, Pedro Iturralde… y a extranjeros de gran nivel, en algunos casos. Perdido contribuyó en grandísima medida a la aparición de bastantes formaciones locales de un nivel nada despreciable». En efecto, los músicos valencianos mamaron el mejor jazz del momento en el sótano de Sueca 17. La nutrida representación de grandes músicos que pasaban por el club y su indudable aportación a la formación de una cantera local es uno de los valores de los que más orgullosos se muestran algunos de sus socios. Un punto en el que coincide