Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

38 39 Torres, qui assenyala que Perdido va ser «important per a crear un viver de músics locals, que després han tingut una trajectòria interessant». Crònica d’una obertura El franquisme havia caigut i a València es respiraven nous aires. La societat volia obertura i el 1978 un grup de joves aficionats van començar a parlar de posar en marxa un local amb les condicions que consideraven necessàries per a un club de jazz. Bàsicament, dedicar-se en exclusiva a aquest gènere musical, continuar la tradició subterrània dels clubs de Nova York o de París i programar qualitat diàriament. L’èxit de les primeres actuacions d’estrelles internacionals de jazz a la ciutat els feia albergar grans esperances. Primer van tractar de llogar Gent, un local a l’encreuament dels carrers de Sant Francesc de Borja amb Jesús, de molta activitat cultural. Després La Claca, al carrer de l’Abadia de Sant Martí. Va costar, però al final van trobar un local que s’adaptava a les seues necessitats: Bolsos Venus, una antiga botiga d’articles de cuir i pell, estava disponible. L’ama del local va signar el contracte a pesar de les advertències del seu marit: «Maruja, que són set...». Si a vegades resultava difícil cobrar a una única persona, es temien el que seria tractar amb una societat formada per set homes, joves i amb pinta de progres. Però Difusión del Jazz S.L. sí que pagava. Tant que la majoria dels socis es van haver d’hipotecar per primera vegada en la seua vida. La reforma va durar al voltant de l’any i mig. Paco Artigues, soci majoritari, era l’encarregat de supervisar les obres; durant aquells mesos era fàcil veure’l de copes amb el decorador, els obrers, els fusters... Fins que un bon dia, a la fi, la reforma estava feta. Faltaven alguns permisos i pensaven que els aconseguirien de seguida per poder obrir; n’eren bàsicament exigències de qualsevol tipus com la classificació del local, nombre de banys, extracció de fums, que els materials del local foren ignífugs, etc. Tot i així, l’Ajuntament va tardar un any a concedir el permís d’obertura fins i tot complint amb tots els requisits de seguretat que van encarir el projecte. El fet d’estar el local en un soterrani tampoc va ajudar: els requisits del servei de bombers van ser tremends i molt costosos. Llavors va començar una nova odissea. Ells volien mantenir el club obert més hores de les permeses en un bar, però la categoria de sala de festes tenia molta càrrega fiscal i la Ángel Torres, quien señala que Perdido fue «importante para crear un vivero de músicos locales, que después han tenido una trayectoria interesante». Crónica de una apertura El franquismo había caído y en València se respiraban nuevos aires. La sociedad quería apertura y en 1978 un grupo de jóvenes aficionados empezaron a hablar de poner en marcha un local con las condiciones que consideraban necesarias para un club de jazz. Básicamente, dedicarse en exclusiva a este género musical, continuar la tradición subterránea de los clubes de Nueva York o París y programar calidad a diario. El éxito de las primeras actuaciones de estrellas internacionales de jazz en la ciudad les hacía albergar grandes esperanzas. Primero trataron de alquilar Gent, un local en el cruce de la calle Sant Francesc de Borja con Jesús, de mucha actividad cultural. Después La Claca, en la calle de la Abadía de San Martín. Costó, pero al final encontraron un local que se adaptaba a sus necesidades: Bolsos Venus, una antigua tienda de artículos de cuero y piel, estaba disponible. La dueña del local firmó el contrato a pesar de las advertencias de su marido: «Maruja, que son siete...». Si a veces resultaba difícil cobrar a una única persona, se temían lo que sería tratar con una sociedad formada por siete hombres, jóvenes y con pinta de progres. Pero Difusión del Jazz SL sí que pagaba. Tanto que la mayoría de los socios tuvieron que hipotecarse por primera vez en su vida. La reforma duró alrededor del año y medio. Paco Artigas, socio mayoritario, era el encargado de supervisar las obras; durante esos meses era fácil verlo de copas con el decorador, los albañiles, los carpinteros... Hasta que un buen día, al fin, la reforma estaba hecha. Faltaban algunos permisos y pensaban que los conseguirían enseguida para poder abrir, básicamente exigencias de todo tipo como la clasificación del local, número de baños, extracción de humos, que los materiales del local fueran ignífugos, etc. Así, el ayuntamiento tardó un año en conceder el permiso de apertura aun cumpliendo con todos los requisitos de seguridad que encarecieron el proyecto. El hecho de estar el local en un sótano tampoco ayudó: los requisitos del servicio de bomberos fueron tremendos y muy costosos. Entonces empezó una nueva odisea. Ellos querían mantener el club abierto más horas de las permitidas en un bar, pero la categoría de sala de fiestas tenía mucha carga fiscal y

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=