Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

42 43 En un primer moment es va apostar per una oferta de músics de nivell internacional, però la idea no va acabar de quallar, tal com ens explica Tono: «El públic va considerar excessivament cara aquesta proposta, fet que ens va portar a centrar-nos en la programació de músics locals, al principi amb molta reiteració dels mateixos noms, per ser pocs els disponibles». Però el plantejament artístic sempre va ser molt exigent i els socis mai no van abandonar la puresa estilística amb què van començar el projecte. Any rere any les pèrdues econòmiques creixien i en alguns moments els socis van haver de renunciar a les estrelles internacionals per a poder resistir i mantenir oberta la sala. La subsistència durant els últims anys va ser possible gràcies a les subvencions. Tono hi afegeix: «En els seus quinze anys obert, la implicació de les administracions en la consolidació d’una infraestructura cultural important per a la ciutat va ser molt escassa. Però segurament nosaltres tampoc no vam saber vendre la idea al públic. No teníem cap experiència empresarial i l’elecció del barri de Russafa, en aquells moments mort, també ens va penalitzar». Un canvi en la política cultural de la Generalitat va eliminar les ajudes i el club no va poder aguantar molt més. A l’abril de 1995 va arribar dissortament la maleïda data del tancament, quasi quinze anys després de la inauguració. És sens dubte el pitjor dels records compartits pels socis. El local va ser traspassat precipitadament a un grup de gestors culturals que el va mantenir obert algun temps més, encara que combinant ja el jazz amb altres gèneres musicals i alguna mostra de teatre de cambra. Després passà a ser una discoteca, i després va tancar definitivament les seues portes. La persiana hi continua baixada a hores d’ara. Però el passat de Perdido està infestat de moments màgics, que encara perduren. «El dia a dia dels primers temps, la convivència amb els músics, les jam sessions no previstes o la primera vegada que Tete Montoliu va polsar una tecla del piano en Perdido», recorda amb nostàlgia Ramón, Xan . Ángel també coincideix en la bona marxa dels inicis: «el grup d’amics que es va crear entre els que érem socis i alguns més, també el contacte amb alguns músics o la humanitat de Mal Waldron». Per a Tono «aquesta sintonia va ser una constant malgrat les dificultats econòmiques que vam viure. Empresarialment parlant vam ser un desastre, però pràcticament no recorde recriminacions entre nosaltres. Prova del bon ambient és la integració, passat ja temps de l’inici però encara en dificultats, d’un nou soci com el desgraciadament difunt Alfons Dastís». En un primer momento se apostó por una oferta de músicos de nivel internacional, pero la idea no acabó de cuajar, tal como nos explica Tono: «El público consideró excesivamente cara esa propuesta, lo que nos llevó a centrarnos en la programación de músicos locales, al principio con mucha reiteración de los mismos nombres (por ser pocos los disponibles)». Pero el planteamiento artístico siempre fue muy exigente y los socios nunca abandonaron la pureza estilística con la que empezaron el proyecto. Año tras año las pérdidas económicas crecían y en algunos momentos los socios tuvieron que renunciar a las estrellas internacionales para poder resistir y mantener abierta la sala. La subsistencia durante los últimos años fue posible gracias a las subvenciones. Añade Tono: «en sus quince años abierto, la implicación de las administraciones en la consolidación de una infraestructura cultural importante para la ciudad fue muy escasa. Pero seguramente nosotros tampoco supimos vender la idea al público. No teníamos experiencia empresarial alguna y la elección del barrio de Russafa, en aquellos momentos muerto, también nos penalizó». Un cambio en la política cultural de la Generalitat eliminó las ayudas, y el club no pudo aguantar mucho más. En abril de 1995 llegó desgraciadamente la maldita fecha de cierre, casi quince años después de la inauguración. Es sin duda el peor de los recuerdos compartidos por los socios. El local fue traspasado precipitadamente a un grupo de gestores culturales que lo mantuvo abierto algún tiempo más, aunque combinando ya el jazz con otros géneros musicales y algo de teatro de cámara. Luego fue una discoteca, y después cerró definitivamente sus puertas. La persiana continúa bajada a día de hoy. Pero el pasado de Perdido está plagado de momentos mágicos, que perduran aún. «El día a día de los primeros tiempos, la convivencia con los músicos, las jam sessions no previstas o la primera vez que Tete Montoliu hundió una tecla del piano en Perdido», recuerda con nostalgia Ramón, Xan . Ángel también coincide en el buen rollo de los inicios: «el grupo de amigos que se creó entre los que éramos socios y algunos más, también el contacto con algunos músicos o la humanidad de Mal Waldron». Para Tono «esta sintonía fue una constante a pesar de las dificultades económicas que vivieron. Empresarialmente hablando fuimos un desastre, pero prácticamente no recuerdo recriminaciones entre nosotros. Prueba del buen ambiente es la integración, pasado ya tiempo del inicio pero todavía en dificultades, de un nuevo socio como el desgraciadamente fallecido Alfons Dastís».

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=