Jazz Valencia. Perdido Club, epicentro de una eclosión musical

68 69 Durant l’última etapa de Perdido es va poder escoltar jazz en altres llocs de València, encara que de manera més esporàdica: la Cerveseria Madrid (on era fix el pianista Tino Gil), alguns locals a la platja de Les Arenes, Jimmy Glass —la programació regular de la qual va començar després—, Black Note i poc més. Les jam sessions vocals de Black Note van ser molt concorregudes i molt importants per als cantants en formació. En 1991 va obrir les seues portes a Castelló un club molt més efímer, però també important, el Café del Mar (1991-1995). Llavors s’apreciava ja una certa fatiga en el públic, que va anar canviant els seus gustos. Un significatiu corrent del jazz local es va aproximar a la música llatina, en forma de salsa o jazz afrocubà. Bancaixa va contribuir a l’eclosió jazzística amb una activitat molt intensa des de 1991 fins a 1998, bé en el seu propi Centre Cultural de València o bé en diferents seus de la Comunitat. Va acollir concerts de, entre altres, Lee Konitz, Art Taylor, Tal Farlow, Joe Henderson, Johnny Griffin, Charlie Haden, Betty Carter, Maria Schneider i joves promeses com Philip Harper, Donald Harrison o Brad Mehldau, a més de nombrosos músics valencians. També els primers grans seminaris internacionals van ser organitzats per Bancaixa a partir de 1991 amb una notable repercussió en tot Espanya. A vegades eren professors sense relació artística entre ells, altres vegades era un grup ja format qui assumia la docència. Açò últim va succeir amb el trio de Cedar Walton amb Billy Higgins i Dave Williams. Altres destacats docents van ser el guitarrista Kenny Burrell, els saxofonistes Ralph Moore i Red Holloway, el pianista Kenny Barrot, el baixista Ray Drummond o el bateria Ed Thigpen. El pianista Hal Galper, un altre d’aquells professors, va ser decisiu en el llançament del grup de saxòfons Saxomanía, en l’únic disc del qual va intervenir. En 1994 va nàixer a Benimaclet el Taller de Música Jove, encara actiu, que va prendre el relleu de l’antic Estudio Música. El club Perdido va romandre obert fins al 1995. Durant els seus últims anys va necessitar subvencions de la Generalitat per a romandre actiu, però quan aquestes subvencions es van reduir, afectades per la crisi econòmica de l’època, va haver de tancar les seues portes. Durant una breu etapa posterior els seus nous responsables van combinar el jazz en directe amb la cançó i el pop, encara amb criteris de qualitat, però de seguida es va convertir en discoteca i va acabar definitivament clausurat el 1997. Afortunadament aleshores, gràcies a l’interès de músics, aficionats i gestors públics i privats, València ja era una ciutat de jazz. Durante la última etapa de Perdido se pudo escuchar jazz en otros lugares de Valencia, aunque de forma más esporádica: la Cervecería Madrid (donde era fijo el pianista Tino Gil), algunos locales en la playa de Las Arenas, Jimmy Glass —cuya programación regular comenzó después—, Black Note y poco más. Las jam sessions vocales de Black Note fueron muy concurridas y muy importantes para los cantantes en formación. En 1991 abrió sus puertas en Castellón un club mucho más efímero, pero también destacado, el Café del Mar (1991-1995). Para entonces se apreciaba ya una cierta fatiga en el público, que fue cambiando sus gustos. Una significativa corriente del jazz local se aproximó a la música latina, en forma de salsa o jazz afrocubano. Bancaja contribuyó a la eclosión jazzística con una actividad muy intensa desde 1991 hasta 1998, bien en su propio Centro Cultural de Valencia o bien en diferentes sedes de la Comunidad. Acogió conciertos de, entre otros, Lee Konitz, Art Taylor, Tal Farlow, Joe Henderson, Johnny Griffin, Charlie Haden, Betty Carter, Maria Schneider y jóvenes promesas como Philip Harper, Donald Harrison o Brad Mehldau, además de numerosos músicos valencianos. También los primeros grandes seminarios internacionales fueron organizados por Bancaja a partir de 1991 con una notable repercusión en toda España. A veces eran profesores sin relación artística entre ellos, en otras ocasiones era un grupo ya formado quien asumía la docencia. Esto último sucedió con el trío de Cedar Walton con Billy Higgins y Dave Williams. Otros destacados docentes fueron el guitarrista Kenny Burrell, los saxofonistas Ralph Moore y Red Holloway, el pianista Kenny Barron, el bajista Ray Drummond o el batería Ed Thigpen. El pianista Hal Galper, otro de aquellos profesores, fue decisivo en el lanzamiento del grupo de saxofones Saxomanía, en cuyo único disco intervino. En 1994 nació en Benimaclet el Taller de Música Jove, todavía activo, que tomó el relevo del antiguo Estudio Música. El club Perdido permaneció abierto hasta 1995. Durante sus últimos años necesitó subvenciones de la Generalitat para permanecer activo, pero cuando estas subvenciones se redujeron, afectadas por la crisis económica de la época, tuvo que cerrar sus puertas. Durante una breve etapa posterior sus nuevos responsables combinaron el jazz en directo con la cançó y el pop, todavía con criterios de calidad, pero enseguida se convirtió en discoteca y acabó definitivamente clausurado en 1997. Afortunadamente para ese momento, gracias al empeño de músicos, aficionados y gestores públicos y privados, Valencia ya era una ciudad de jazz.

RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=