Felipe Pablo de San Leocadio (ca.1485-1547) va poder nàixer a València entre 1480 i 1490, segurament fill de la primera esposa de Paolo, que va ser soterrada a Castelló el 1492. Documentat junt amb son pare Paolo al contracte d’un retaule de Vila-real (1513): “Mestre Felip de Sancto Lucadio, pintor, fill d’aquell [de Paolo]”.

El 24 d’abril de 1523 va contractar un “drap d’or” per al marquès de Zenete, on havia de representar un tema profà dedicat a la història de Laudàmia, potser la llegenda de la filla d’Acasto, esposa de Protesilao. El 28 de juliol de 1539 contracta un Retaule de la Nativitat per al velluter valencià Jaume Perpinyà. Va ser veí a la parròquia de Sant Martí de València, on paga les taxes reials de 1528 i 1542, molt semblants a la mitjana ponderada de la resta dels seus companys, i fins i tot per damunt de l’abonada per Pere Cabanes.

La seua obra més coneguda, conservada i documentada és el Retablo de Santo Domingo (1525) del convent homònim de predicadors a València, on és molt notori l’influx i els dèbits formals contrets amb son pare, encara que reflecteixen també les lògiques influències de l’estil leonardesc que Fernando Yáñez de Almedina i Fernando Llanos van propagar a València a partir de 1506, i fins i tot de les obres de Vicente Macip, Miquel Esteve o Miguel del Prado.

Felipe va morir en 1547 quan tindria uns 65 anys d’edat.

La present taula, procedent de la col·lecció de Pedro L. Viguer Benezec, és una mostra clara del traspàs i relleu de formes i models plàstics al taller de Paolo de San Leocadio (1447-1520). El model deriva amb tota claredat de la Lamentació que el citat Paolo va realitzar cap a 1510 i que avui es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona), encara que en l’atractiva taula de Fundació Bancaixa apareix un monumentalisme figural i uns modes expressius que responen netament a les noves fórmules pictòriques de Felipe Pablo de San Leocadio, fill de Paolo.

En la nostra obra els estilemes més clars de Felipe s’observen en els peculiars i expressius rictus de Sant Joan i la Mare de Déu, en la robusta corpulència de la figura de Crist i en la mirada un poc fugissera de la Magdalena. Fet i fet, però, la predominant proximitat d’aquesta obra a les formes desenvolupades al taller de son pare, fa que cronològicament la situem no molt allunyada de la mort de Paolo (1520), potser cap a 1525.