Picasso. Le Tricorne

Fundació Bancaixa presenta a Sogorb l’exposició Picasso. Le Tricorne, que recull la sèrie realitzada per Picasso per al decorat del ballet Le Tricorne (El Barret de tres pics, de Pedro Antoni d’Alarcón), estrenat a Londres en 1919. En concret, es mostren 32 reproduccions de maquetes en color de figurines, vestuari i decorats continguts en el llibre Trente-deux reproductions dónes maquettes en coleurs d’après els originaux dónes costumes & décor parell Picasso pour li ballet “Li tricorne”, editat a París en 1920 per Éditions Paul Rosenberg i pertanyent als fons artístics de la Fundació Bancaixa.

L’exposició, comissariada per Juan Carrete, posa en relleu una faceta menys coneguda de Picasso, la seua gran dedicació per les arts escèniques, i mostra la visió i creacions de l’artista malagueny sobre l’escenografia i el vestuari en el món teatral, al qual va arribar de la mà de Diaghilev, un gran empresari dels Ballets Russos interessat a reunir els millors artistes per a fer del ballet un ‘art total’. Les estampes de Picasso per a Le Tricorne, el segon dels quatre produïts per Serge Diaghilev per als Ballets Russos, representen en la seua majoria la riquesa i singularitat del folklore espanyol.

Le Tricorne

Le Tricorne es va estrenar a Londres el 22 juliol de 1919, en el Alhambra Theatre, amb música de Manuel de Falla, coreografia de Léonide Massine i llibret de María i Gregorio Martínez Sierra. Van actuar com a ballarins Léonide Massine (el moliner), Tamara Karsavina (la molinera), Léon Woïzikowsky (el corregidor) i Stanislas Idzikovsky (el dandi). L’argument estava inspirat en l’obra satírica de Pedro Antoni d’Alarcón El sombrero de tres picos, que posava en escena les intrigues amoroses d’un moliner, la seua dona i un corregidor.

Picasso va arribar a Londres a principis de maig de 1919 per a supervisar el teló d’escena i el teló del decorat. El teló d’escena descrivia una correguda de bous, amb forta influència goyesca: una guapa i uns picadors contemplen des d’una llotja de la plaça com unes mulillas arrosseguen al bou al final de la correguda. Picasso va suggerir a Falla que componguera una obertura per al moment en què apareguera el teló d’escena. També li va aconsellar que introduïra les veus humanes en l’obertura, els olés, que recordaven el cant flamenc.

El decorat representava un pont, la casa del moliner i, a la llunyania, un poble sobre un fons de cel blau. Una conjunció de formes geomètriques presidides per la cerca de la perspectiva i dominades per la utilització d’una gamma suau de tons terrosos evocadors del camp espanyol, aconseguit a base de grans plans geomètrics. Pàl·lid, quasi neutre, el decorat feia ressaltar els resplendents colors del vestuari. Picasso va imposar el seu concepte cubista sobre l’aprehensió de l’espai i de la perspectiva.

El vestuari, també d’inspiració goyesca, retia homenatge a les diferents regions espanyoles. La convencionalidad dels vestits dels personatges principals es juxtaposava als del cos de ball, concebuts com a potents estructures tridimensionals en moviment que provocaven un gran xoc visual, identificant-se amb els passos geomètrics i complexos inventats per Massine.