Exposició Joaquín Michavila. El domini del color

L’exposició Joaquín Michavila. El domini del color reuneix a Segorbe una selecció de 24 obres del pintor castellonenc entre olis i obra gràfica, totes elles pertanyents a la col·lecció de la Fundació Bancaixa.

La mostra revisa i repassa la trajectòria del pintor, des dels seus inicis fins als seus últims treballs, i recorre les diferents etapes creatives que formen part del desenvolupament professional de Michavila: la seua fase figurativa i de formació (1952-1960), el període dedicat a la pintura constructivista (1960-1978) i, finalment, el seu lliurament a l’abstracció paisatgística (1978-1990), intensament seduït per la visió de l’Albufera.

Michavila forma part d’una generació d’artistes valencians formats en les fèrries disciplines acadèmiques realistes de l’antiga Escola de Belles arts, on la petjada de Sorolla i el sorollisme continuava encara vigent en l’art valencià quaranta anys més tard de la mort del mestre de la llum.

Els seus inicis (1952-1960) són realistes, figuratius, en constant cerca de la seua pròpia identitat pictòrica, la qual cosa li produirà una certa indecisió en la configuració de les seues obres, en la seua majoria de temàtica paisatgística. En aquesta etapa es decanta per natures mortes, naturaleses mortes, interiors, paisatges i racons urbans, al mateix temps que va exercitant-se en tècniques, procediments i materials diversos.

Després de la seua estada a Itàlia en la dècada dels 50 i el seu coneixement de les avantguardes europees, torna a València i inicia una nova etapa, l’anomenat període constructivista, d’abstracció pura i geomètrica (1960- 1978). Construeix i explora formes geomètriques basades en fórmules matemàtiques i irreals, tenint el color un protagonisme indiscutible. Kandisnky o Mondrian es converteixen en algunes de les seues principals influències pictòriques en aquesta etapa, que es basa en el diàleg de les categories espacials, formals i cromàtiques.

En l’última i més longeva etapa de la seua vida, Michavila cerca el reflex de la llum i el color en el paisatge, però en aquest cas des d’una perspectiva informalista, abstracta, neofigurativa. En aquesta cerca descobrirà el llac de l’Albufera, un paisatge inèdit en la pintura valenciana, ja que mai havia sigut plasmat amb anterioritat. És l’etapa de El llac (1978-2016), el seu període més prolífic i llorejat, en el qual manifesta el seu amor per la naturalesa i el paisatge amb interpretacions bàsiques de l’Albufera: el llac, les seues llums, les seues ombres, els seus reflexos i la seua silenciosa bellesa. El seu paisatgisme adquireix una clara intenció informalista i abstracta: no el preocupen les formes, sinó el reflex de la llum i el color en la naturalesa.

A la fi dels 90, sense abandonar la seua temàtica paisatgística, inicia una sèrie de treballs amb la tècnica del collage emprant paper d’arròs japonés, creant unes composicions de bellesa excepcional. En els seus últims anys de vida, sense deixar mai de costat els seus paisatges d’abstracció lírica, va crear una nova sèrie titulada Contrapunt, en la qual – basant-se en experiències d’audicions musicals – executa obres summament íntimes i personals el denominador comú de les quals és la foscor que inunda tota la composició.