Art belga. De l’impressionisme a Magritte

La Fundació Bancaixa porta a València grans obres mestres de l’art modern belga amb l’exposició Art belga. De l’impressionisme a Magritte. Musée d’Ixelles, que compta amb la col·laboració del museu de Brussel·les i el Museu Carmen Thyssen Màlaga.

L’exposició, comissariada per la directora del museu belga, Claire Leblanc, ofereix un complet i singular panorama de les principals tendències pictòriques desenvolupades a Bèlgica des de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX. El recorregut pel millor art modern belga es realitza a través de 77 obres de 53 artistes, entre els quals destaquen noms tan reconeguts com James Ensor, René Magritte o Paul Delvaux, que conviuen amb altres grans creadors belgues com Jan Toorop, Émile Claus, Anna Boch, Fernand Khnopff, Léon Spilliaert o Jos Albert, entre molts altres.

La mostra reflecteix l’evolució artística a Bèlgica que va del realisme al surrealisme, passant per les avantguardes pròpies desenvolupades en aquest període de cerca de modernitat i en el qual l’art belga va destacar per la seua llibertat creativa, color enlluernador i les seues atmosferes enigmàtiques. El conjunt d’obres revela les influències internacionals de les quals va beure l’art belga i, al mateix temps, les seues característiques específicament locals, donant lloc a propostes molt avançades on conviuen l’atreviment creatiu i la tensió entre la inclinació a la realitat i la propensió a la imaginació desbordant.

Amb un discurs cronològic, l’exposició s’estructura entorn de quatre seccions que corresponen a diferents moviments pictòrics: del realisme al paisatge modern; l’impressionisme i les seues derivacions; el simbolisme i les avantguardes fauvista i expressionista; i el surrealisme.

Entre les obres més destacades del recorregut es troben Dunas (1872), de Louis Artan, que és un exemple del naixement de la modernitat en el paisatge belga; El gran interior, de Jos Albert (1914), amb la seua explosió de colors que enllacen a l’autor amb el fauvisme francés; La dama de la sombrilla (1888), de Jan Toorop, i Dunas al sol (c. 1903), d’Anna Boch, que són exemples del millor impressionisme produït a la Bèlgica del finde-siècle; El donante feliz (1966), de Magritte, amb la seua inconfusible silueta d’un home amb barret fort; o el somni d’inspiració clàssica de Las cortesanas (1944) de Delvaux.

Coincidint amb l’exposició s’ha editat un catàleg que recull la reproducció de les obres exposades, acompanyades de textos de la comissària. La mostra inclou la projecció del documental Monsieur René Magritte, dirigit en 1978 pel cineasta Adrian Maben. El film va comptar amb la participació de Roger Waters (Pink Floyd) i el pianista Béla Bartók, compositors de la banda sonora. Dins del programa de mediació cultural i artística, la Fundació Bancaixa oferirà visites comentades de la mà d’un expert especialista en art i mediació cultural.

Del realisme al paisatge modern

El recorregut comença en la segona meitat del segle XIX, moment en què, des del realisme i el paisatge naturalista, s’inicia a Bèlgica l’art modern sota la influència dels principals centres artístics europeus –especialment França, els autors dels quals més insignes exposaran a Brussel·les de manera habitual durant diversos decennis–.

Sobre una tradició local d’inclinació al real, la influència de Gustave Courbet i la seua revolucionària pintura naturalista, franca i crua, i de l’escola de Barbizon i el seu interés pel paisatge rural despullat i directe, va estimular un art belga centrat en temàtiques de la vida moderna, urbana i llauradora, que derivarà cap a un realisme social a la fi de la centúria en artistes com Constantin Meunier, Charles Degroux o Eugène Laermans.

L’interés per la naturalesa en pintors com Hippolyte Boulenger o Louis Artan va marcar el punt de partida per a una exploració del paisatge local, en la qual la pintura es va anar fent cada vegada més gestual i lliure en la seua tècnica com a avantsala de les tendències impressionistes posteriors.

L’impressionisme i les seues derivacions

En el desenvolupament d’una innovadora pintura de paisatge van exercir un paper fonamental grups com el Cercle des XX (actiu entre 1883 i 1893) i la Libre Esthétique (1893-1914), en els salons de la qual van exposar tots els mestres de referència de l’art modern francés, des de l’impressionisme a les primeres avantguardes. En este context va ser fonamental el paper de Octave Maus, col·leccionista (a ell van pertànyer diverses de les obres de l’exposició), crític i animador imprescindible de l’escena cultural brussel·lesa en la seua cerca de renovació.

Inspirats per estos referents i àvids de modernitat, en la dècada de 1880 nombrosos artistes belgues es deixaran seduir per les experimentacions amb la llum i el color amb la tècnica dels impressionistes o els puntillistas, desenvolupant una pintura luminista pròpia que representa un moment capital de l’art a Bèlgica en mans d’artistes com Théo van Rysselberghe, Willy Finch, Anna Boch, Émile Claus i fins i tot de l’espanyol Darío de Regoyos. Al costat d’ells, mereix especial esment l’obra de James Ensor a mig camí entre l’impressionisme i l’expressionisme, marcada per una certa extravagància en les temàtiques i per un estil colorista molt personal.

Del simbolisme a les avantguardes

Enfront de les opcions de signe realista i impressionista, orientades en l’observació de la vida d’un país en plena industrialització i en les experiències d’una pintura atmosfèrica, la suggeridora estètica simbolista i la seua desagafe a la realitat anticipen a la fi del XIX, en artistes com Fernand Khnoff, Félicien Rops o Léon Spilliaert, una dels senyals d’identitat més destacada de l’art belga: el seu gust per mons onírics i inquietants, que el surrealisme portarà al seu capítol més brillant.

Amb el simbolisme i la seua ruptura amb la descripció de la realitat imperant fins al moment en l’art belga, s’obri la porta a una avantguarda pròpia que, en les primeres dècades del segle XX, s’endinsarà en nous territoris. Així, Rik Wouters, Louis Thévenet o Jos Albert aposten per un ús radical del color pur, derivat del fauvisme francés. Per part seua, l’expressionisme se centra en escenes rurals i intimistes, de colors terrosos i de formes dures i simples (en les quals també es reflecteix el cubisme) o fins i tot naífs.

Surrealisme

Cimera de l’art europeu del segle XX, el surrealisme belga està representat en la mostra amb els seus dos màxims exponents: René Magritte i Paul Delvaux.

Des de finals dels anys vint, Magritte desplega en les seues obres un sorprenent i líric univers figuratiu, on éssers, objectes i escenaris entaulen relacions que escapen a la lògica. Entregat el seu creador a la més absoluta llibertat creativa, les seues pintures enigmàtiques repten a l’espectador que busca desxifrar els codis ocults, per exemple, després de les seues inconfusibles siluetes masculines amb barret.

Delvaux, per part seua, ambienta les seues composicions amb una escenografia teatral que evoca l’arquitectura clàssica, ocupada per figures femenines nues i impassibles, i que units conformen un món oníric desconcertant, immòbil i silent, en algun punt entre el somni i la realitat.