En la realització de la sèrie, tan característica, de les seues Integracions, a la qual pertany la present obra, l’autor va trobar, precisament, la base experimental que li va permetre definir el seu particular llenguatge abstracte, personal i summament diferenciat. Elaborada amb tècniques mixtes, sobretot, en aquest cas amb materials metàl·lics i ferruginosos, a partir d’una secreta base sustentadora de fusta, la peça (1970) implica una espècie d’explícit i rotund homenatge al món industrial i als seus derivats tècnics, propi d’aquella conjuntura històrica del desenvolupisme franquista. Un llenguatge específic —el se — en què les formes geomètriques retallades constitueixen un vocabulari determinant, superposades en capes descendents cap al fons de la peça, d’on emergeix el fort contrast amb el buit, que deixarà  veure el mur, una vegada penjada l’obra. A més, els cromatismes, sobris en la seua fosca intensitat, encaixen plàsticament amb les formes metàl·liques resultants, que queden subjectes amb reblades, caragols i femelles, perfectament disposats i integrats en el conjunt estructural que defineix la rotunda sobrietat de la peça. L’estat de conservació d’Integració fèrria 70 és adequat.

Aquesta obra de Salvador Soria és plenament representativa d’una de les seues etapes estilísticament més consolidades, que ocupa i recorre, històricament, la part més dilatada del seu personal itinerari artístic. Després d’abandonar la fase figurativa prèvia –centrada en la descripció d’escenes de l’entorn de la realitat quotidiana, també de gran interès i valor estètic– va evolucionar cap al tractament abstracte d’estructures conformades amb materials metàl·lics. Potser la fase de transició, cap al seu nou llenguatge artístic, es va iniciar amb el rescat d’una portalada abandonada i vella, que estèticament i plàsticament el va seduir, incorporant-lo resolutivament en una experiència compositiva de referenciada arquitectura popular, en una escena, encara en bona part figurativa, d’una de les seues obres de gradual mutació estilística. Es tractava de la històrica frontera entre figuració i abstracció, que tant de ressò va tenir en aquelles dècades.

Les claus sintàctiques d’aquesta àmplia sèrie d’obres queden perfectament resumides en aquesta peça: materials i geometria, colors i formes planes retallades obeeixen a un minuciós càlcul de disseny previ. El diàleg entre l’art i la indústria es materialitza i resumeix decididament, per tant, en aquestes estructures sòbries i elegants, resolutives en l’articulació compositiva i d’intensa i enigmàtica visualitat.

L’originalitat d’aquesta sèrie d’Integracions que, a pesar de la seua relativa evolució posterior —amb la incorporació de colors més vivaços i contrastats i la complexitat de materials afegits, junt amb el creixement dels formats— sempre va mantenir la identitat sintàctica i l’impacte visual de les seues composicions, és certament indiscutible. Salvador Soria va ser capaç deconformar un personal codi estilístic en aquestes peces, però també de construir —per mitjà de la pràctica artística— un model iconogràfic identitari, diferenciat i plenament característic del seu personal quefer pictòric. No es coneixen ni estan documentades intervencions sobre l’obra.

L’home i la màquina van conformar per a ell un tàndem que el va motivar obertament, deixant a un costat el seu precedent interès per la plasmació de la vida quotidiana en les destacades pintures vinculades a les seues sèries anteriors. Així mateix, paral·lelament al desenvolupament cronològic de les Integracions, la seua creativitat va donar pas a les Màquines per a l’esperit, escultures mòbils, que van enllaçar adequadament, en aquest indicat diàleg entre la tècnica i l’art, amb les experiències pictòriques basades, sistemàticament, en les estratègies comentades. En aquest sentit, la peça de la col·lecció, com ja s’ha apuntat, representa un adequat exemple pictòric de la rotunda pràctica artística que Salvador Soria va introduir, amb autoritat, en el panorama de l’art contemporani valencià.