L’obra és plenament representativa d’una de les etapes més característiques i productives d’Anzo: la sèrie dels seus Aislamientos. Un conjunt tan ampli i característic que, per si, constitueix una fase completa en el seu quefer artístic, entre obra original i obra gràfica seriada.

La trajectòria d’Anzo recorre i comprèn diverses etapes: des de l’abstracció informalista inicial a l’art pop i des del mec art a la geometria lírica. En concret, aquesta peça s’inscriu en el Mec Art, que Iranzo Almonacid va posar en pràctica, influït pel denominat, llavors, a Europa, Mechanical Art, encara que dotant-lo d’una empremta diferent i personal. Si la tendència internacional postulava el trasllat, per tècniques mecàniques de reproducció, d’imatges fotogràfiques preexistents sobre superfícies dispars emulsionades, sent conreada la dita operativitat per diversos artistes internacionals (Alain Jacquet, Mimmo Rotella o Eric Beynon) en el cas d’Anzo el nom de la tendència cobraria ple sentit, per mitjà del seu quefer.

Només la figura humana central, sempre mínima, en el seu sistemàtic aïllament i marginació, motivats per una societat tecnificada, obeiria al procés de reproducció/ trasllat de la imatge, típica i pròpia del mec art, a la peça. Per la seua banda, els procediments de treball, al doll d’arena sobre planxes d’acer, empleats per Anzo, en les obres d’aquesta sèrie, constitueixen, en efecte, el fonament i la justificació pertinents per convertirlo en un singular i genuí representant de tal opció artística. L’estat de l’obra és bo, sense que s’hi coneguen intervencions de restauració.

Sense pertànyer Anzo a l’anomenada Crònica de la Realitat, teoritzada per Aguilera Cerni en la seua independent empremta en l’art valencià de l’època, sí que cal dir que a les seues obres s’apunta perfectament la reflexió antropològica per la situació d’intensa soledat, experimentada per la persona humana, enfront del creixent predomini industrial de la màquina. L’estructura dels diferents aïllaments de la sèrie es reitera: la figura de l’humuncle central, rodejada per espais metal·litzats, sovint netament dividits en plans i zones diferenciats. Els recursos geomètrics, en les seues seriacions lineals, realitzades tècnicament sobre l’acer s’enquadren perfectament en aquest univers mecanitzat, d’espais buits, amb explícita finalitat aïllant. Sens dubte, Anzo va fer pròpia també, amb una certa prioritat, en aquestes propostes plàstiques, iniciades a mitjan dels anys seixanta, la base del normativisme que s’apuntaria un poc més tard al context valencià.

La mirada sobre una quotidianitat pertorbada que Anzo realitza, emfatitzant el poder i l’amenaça industrial del desenvolupisme del moment sobre els individus, es converteix en base dels seus treballs artístics. Tals propostes, d’alguna manera, ens veiem obligats a enquadrar-les en l’anomenat moviment Abans de l’Art, també propiciat pel crític Aguilera Cerni, com a via expedita per traure partit a les relacions i influències entre art i ciència / entre art i tècnica. Iconogràficament, per tant, els plantejaments d’aquesta etapa artística d’Anzo són distants i distints del context de la Crònica de la Realitat com a tendència, encara que en la seua actitud compromesa també vulguen narrar i profetitzar el futur antropològic que esperava a les generacions emergents d’aleshores.

Es tracta d’una obra destacada i simbòlica del Mec Art d’Anzo. Com a dissenyador i interessat en el món de l’arquitectura, tant en el desenvolupament formal i estructural de les seues creacions, com en la minuciosa atenció de la seua execució espacial, és capaç de recórrer a materials diversos, més enllà dels estrictament pictòrics i habituals. Preocupat per la condició humana, posa la seua obra al servei de la transmissió d’idees, connectant amb el seu temps. Tot això sense deixar de potenciar els valors plàstics en la realització de les seues peces.