L’obra de José Navarro (1867-1923) brilla amb llum pròpia en el panorama artístic valencià de la seua època. L’artista i crític González Martí subratllava en un article de 1903 la singularitat tan especial d’un pintor a qui a penes coneixien els seus conciutadans: “No obstant això, per a aquells que segueixen pas a pas totes les manifestacions de l’Art, saben que José Navarro és un pintor complet, modest fins a l’exageració, de no eixir quasi mai de sa casa, que si viu a València per a produir, la seua reputació i fama comença a Barcelona, creua la frontera, arribant a París i Londres, i després salvant els mars s’ensenyoreix a les repúbliques sud-americanes”. Efectivament, la pintura de Navarro era molt sol·licitada pels marxants d’art, perquè a la seua habilitat i ofici cal afegir una brillantor i sentit del color enlluernadors. Navarro és un artista que experimenta un gir extraordinari en el canvi de segle. A la seua primera època desenvolupa una faceta de marinista, plenament inserit en la tradició postromàntica que allarguen els conreadors d’aquest gènere a València, però a partir de 1900 la seua pintura no roman aliena a la convulsió que desencadena l’ascensió de Sorolla, qui per cert va manifestar diverses vegades la seua admiració i respecte per ell. Tota una sèrie d’escenes de mar i d’horta banyades d’una llum encegadora i intens cromatisme ressalten les imatges de candorosos xiquets. També va ser un artista que va tocar els temes orientalistes seguint certa influència fortunyana, i va reflectir alguna que altra escena urbana.

La Plaça Redona (1902), de José Navarro és un exemple excepcional en aquesta línia per les seues dimensions i cronologia i sens dubte és una de les obres mestres del seu autor, qui ens recrea el cor de la ciutat, sense mostrar monuments emblemàtics en dies de festa, sinó la quotidianeïtat d’una plaça no molt antiga, producte de les transformacions urbanes de mitjan del xix, que es presenta com un lloc plàcid de la ciutat en un dia assolellat. Només uns pocs, entre els que destaquen Pinazo Camarlench o Fillol Granell, s’havien endinsat fins llavors en la descripció pictòrica del centre urbà de València, però en aquest cas el pintor se situa en un punt alt, des d’un dels balcons de la plaça, oferint una vista en picat. Aquest enclavament d’observació suggereix que qui veu la plaça habita en uns dels habitatges que la constitueixen. Serveix per a establir la il·lusió d’una mirada, com a poc, familiaritzada amb aquest espai urbà, una mirada privilegiada des del seu interior, d’habitant, o potser d’un parent, d’un amic. És una mirada legitimada, coneixedora de la intimitat del lloc, en cap cas el producte de la curiositat passatgera d’un visitant ocasional o d’un flâneur. El quadre està banyat per una llum intensa pròpia d’un dia canicular, mentre a l’ombra dels arbres s’alberguen els venedors d’aus amb les seues gàbies de fusta; els comerços estan oberts, exposant alguns els seus productes; a la zona del sol botigues i balcons estan protegits amb persianes i tendals i els pocs pobladors del lloc semblen bellugar-se en direcció a l’ombra per protegir-se del sol. El lluminisme valencià reina en tota la seua esplendor i literalitat. Navarro empra un interessant canvi en les pinzellades, destacant la llibertat i delicadesa cromàtica dels arbres, realitzats amb un major empastat. A les zones d’ombra, la pintura és molt més tènue, deixant veure en alguns punts (interiors de les botigues i arc) la trama de la tela1. És una obra que reflecteix bé el ritme assossegat de la ciutat en certs moments i hores i fins i tot un acollidor desordenament. Navarro va realitzar una altra preciosa versió de la Plaça Redona reflectint-ne la mateixa hora i elements, però ara des d’un punt de vista de davall.