El 14 d’octubre de 1913, Sorolla exclamava en una carta a Clotilde: “Jo, pintor de retrats!, no isc de la meua sorpresa (…)”. Entre aquest comentari i el retrat Cap de xiqueta amb flors, hi ha més de vint anys, en els quals va haver-hi un gran canvi en l’obra de l’artista, en la tècnica, en la consideració i en la seua fortuna crítica.

Efectivament, Sorolla va anar convertint-se amb el pas dels anys en un retratista reconegut, valorat i reclamat, tant per a pintar les obres en viu com mitjançant fotografies. Si comparem aquest retrat de primera època amb les seues obres posteriors, el colofó de les quals pot situar-se en els retrats d’homes il·lustres pintats per a la Hispanic Society of America, sens dubte constatarem que Sorolla s’havia convertit en un retratista de primer ordre, que ací comença a esbossar-se.

En aquest cap d’una xiqueta desconeguda, veiem una forma d’entendre el retrat molt pròxima als models velazquenys que havia estudiat i copiat al Museu del Prado. Així, el fons neutre sobre el qual a penes destaca la forma del cap, la pinzellada solta i curta, vibrant, provenen dels ensenyaments de Velázquez i dels artistes valencians finiseculars, fonamentalment Ignacio Pinazo, al qual es va atribuir aquesta obra durant un temps. Les flors que la xiqueta sosté sobre el pit, remeten també a models tardoromàntics, aleshores encara vigents. Però deixant de banda aspectes compositius, tècnics o de gamma cromàtica, el major ensenyament de Velázquez en el retrat és la psicologia del personatge i la capacitat de comunicació del model, ensenyament que comencem a copsar ací que Sorolla ha comprès i començat a assimilar i que serà el que el convertisca en pintor de retrats. Encara que Sorolla es queixara en la carta a Clotilde, en realitat havia de ser perfectament conscient de la seua capacitat per a mostrar aquesta psicologia del retratat, ja que en els casos en què pinta un retrat d’una fotografia, ho fa constar junt amb la signatura.

Els anys en què Sorolla pinta aquest retrat, estava començant a lluitar per aconseguir llaurar-se un nom al món de l’art. Per a un artista que encara no gaudeix de reconeixement i que pinta per poder menjar, el gènere més rendible és el retrat, ja que hi ha garantia que el gasto en material va a veure’s compensat en cobrar l’obra que se li ha encarregat. De la mateixa manera, és l’obra menys personal que pot realitzar, ja que ha d’emmotlarse a les exigències del poderdant. No obstant això, al retrat que estudiem, apreciem que Sorolla converteix aquests inconvenients en virtuts, triant la posa, estudiant el model i sembrant el germen dels que seran els seus grans retrats posteriors.