A l’Exposició Regional de València de 1883, Sorolla obté amb Monja en oració la seua primera medalla d’or. Aquesta obra, com tantes vegades s’ha repetit, està inspirada en un quadre del seu mestre Francisco Domingo, Santa Clara en èxtasi. Probablement va ser el seu primer biògraf, Rafael Doménech, el qual va parlar d’aquesta inspiració que per a ell no suposava més “que la influència natural exercida per un mestre de prestigi en un artista incipient. (…) Domingo havia suggestionat els artistes valencians. Es dibuixava a la manera de Domingo a la classe del natural de l’Acadèmia de València, i a la seua classe de colorit es pintava a la manera de Domingo”. Encara que aquesta influència dura poc, no ocorre així amb l’admiració que Sorolla va sentir per Domingo, a qui continua recordant quan prepara el seu discurs d’ingrés a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid: “Domingo va ser el far que va il·luminar la joventut del meu temps, no sols a València, sinó a tot Espanya. Reunia totes les qualitats de l’artista somiat” i afegia “Tant vaig estimar l’home, com vaig admirar l’artista!”

És possible que aquesta admiració estiga indirectament relacionada amb la influència de Velázquez en la pintura de Domingo, que s’aprecia clarament en Santa Clara en èxtasi, clarament inspirada en models de la pintura espanyola del segle xvii. Sorolla va admirar i va copiar l’obra de Velázquez directament al Museu del Prado quan va viatjar a Madrid en 1881 per presentar les seues obres a l’Exposició Nacional, i tornaria a fer-ho en les seues visites a la capital en 1882 i 1884. El que Sorolla copiara al seu torn, pocs anys després de la primera visió directa dels quadres de Velázquez, l’obra de Francisco Domingo significaria un pas més en l’evolució de la seua pintura. D’aquesta manera, Sorolla assimilaria per mitjà de la còpia de Domingo els filtres a què l’obra de Velázquez s’havia sotmès a finals del segle XIX, període en què es revisa i revalora l’obra del sevillà. Així, Velázquez va deixant una empremta profunda en l’obra de Sorolla que podem rastrejar fins a molts anys després, fonamentalment en els seus retrats, com el del també pintor Aureliano de Beruete, avui al Museu del Prado, i en obres com Nu de dona, directament inspirat en la Venus de l’espill”.

Monja en oració, com també comenta Domenech, “no té res de Sorolla”, però li va valdre la seua primera medalla d’or, i potser per això va romandre en mans del seu sogre, Antonio García Peris, a qui Sorolla anomenava el seu “protector”, sent així la manera de mostrar-li l’agraïment pel suport que li havia prestat fins aleshores i que continuaria prestant-li al llarg de la seua carrera.