“Vaig patir terriblement quan el vaig pintar. Vaig haver d’esforçar-me tot el temps. Mai no tornaré a pintar un tema com aquest”. Així parlava Sorolla en 1909 sobre Trista herència! en una de les moltes entrevistes que li van fer a Nova York. Efectivament, Sorolla no va tornar a pintar mai un tema social de manera tan marcada com ho fa en aquest quadre ni com ho havia fet en obres anteriors com Una altra margarida o Tracta de blanques.

Encara que Sorolla patira quan va pintar, Trista herència! va suposar la seua consagració, tant nacional com internacional, obtenint-hi els més alts guardons a París i Madrid, i també és potser l’obra de Sorolla més comentada. A més, és un dels llenços de què tenim més dades, més declaracions del propi Sorolla sobre la seua gestació i sobre el significat, sobre la venda i la seua història.

D’aquesta manera narra Sorolla com es va gestar el quadre durant l’estiu de 1899 a València: “Un dia estava jo treballant de ple en un dels meus estudis de la pesca valenciana, quan vaig descobrir de lluny uns quants xicots nus dins, a la vora del mar i vigilant-los la vigorosa figura d’un frare. Semblaven els acollits de l’hospital de Sant Joan de Déu, el més trist rebuig de la societat: cecs, bojos, tolits i leprosos. No puc explicar-li a vostè com em van impressionar, tant que no vaig perdre temps per obtenir un permís per treballar sobre el terreny, i allí mateix, al costat de la vora de l’aigua, vaig fer la meua pintura”.

Sorolla va estar a punt d’abandonar l’obra, de què va ser dissuadit pels seus amics Vicente Blasco Ibáñez, Roberto Castrovido i Rodrigo Soriano. Va treballar-la no sols per cobrir la tela de més de dos metres, sinó que també va realitzar diverses notes de color i aigualides a tinta per estudiar la composició general, el moviment, les llums i els dibuixos de les figures individuals dels xiquets, estudiant-ne l’anatomia. Una cosa curiosa respecte a tots els estudis i dibuixos és que molts d’aquests van ser regalats per Sorolla a pintors. Així ocorre amb tres de les notes de color, que va regalar a William Merrit Chase, William J., E.E. Laparra i John Singer Sergent i amb tres dels dibuixos de xiquets, que va regalar a Leon Bonnat. Aquest detall ens serveix per adonar-nos del valor que va donar Sorolla a la gestació d’aquesta gran obra i com els estudis i dibuixos que li van servir per preparar el quadre, lluny de considerar-los un mer instrument, van ser per a ell dignes no sols d’exposar-se en les seues grans exposicions internacionals, sinó de ser regalats a artistes a qui Sorolla admirava i apreciava.

Després d’aconseguir, en especial per Trista herència!, el Grand Prix a l’Exposició Universal de París de 1900, Sorolla va presentar el quadre a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1901, on també se li va atorgar el màxim guardó, la Medalla d’Honor. Sorolla volia que aquest quadre romanguera a Espanya, per la qual cosa el va dipositar al Museu d’Art Modern a l’expectativa que l’Estat espanyol l’adquirira, però la compra no es va arribar a realitzar, pel que va decidir retirar-lo al desembre de 1902, acceptant l’oferta de Jesús Vidal, empresari i col·leccionista d’origen espanyol resident a Nova York, el qual va pagar 40.000 pessetes pel quadre. Vidal va ser qui va encarregar a Fernando Miranda, escultor espanyol establit als Estats Units, el marc que avui adorna el quadre i amb el que es commemoren els guardons obtinguts per Sorolla amb aquesta obra.

De Jesús Vidal, el quadre va passar a John E. Berwind, qui el va donar al Col·legi Dominical de l’Església de l’Assumpció de Nova York, i finalment, en 1981, va ser subhastat a Sotheby’s de Nova York i adquirit per Bancaixa, amb el que el quadre, com Sorolla va voler, va tornar a Espanya.