Encara que a l’Edat Mitjana ja s’havia imitat la ciutat i la civilització romana, sempre era per motius més importants que els merament estètics. D’altra banda, fins al segle xv no es valoraven ni es cuidaven les ruïnes. Es reutilitzaven per a edificis nous i a més a més estaven enterrades moltes més. Recorde’s la frase que es conta encara per Roma: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini.
Les ruïnes són en qualsevol cas un tema de reflexió cultural i moral quan no un capriccio.

A partir del segle xvii aquestes arquitectures pintades segueixen d’alguna manera un procés semblant al de les naturaleses mortes. Així Annibale Carracci (1560-1609), o Il Domenicchino (1581-1641) formen part d’aquella fecunda generació que freqüentant el taller d’Agostino Tassi (1566-1644) fondran el classicisme bolonyès amb el detallisme nòrdic. Ja no són fons d’escenes sinó històries en si mateixes, pintant metàfores del temps sense realitats. Pintar aquest temps és robar-li’l a la història, fins i tot quan serveixen per a encaixar escenes anacròniques de la Bíblia, reprenent el passat i situant-lo en escenaris teatrals.

Aquesta manera simbòlica de representació en perspectiva l’havia codificat Serlio dècades abans amb una arquitectura ideal, quasi romàntica i un escenari on passen coses. Les ruïnes i allò antic com a testimoni de l’imprevisible de la fortuna i la caducitat de les coses. Les imatges s’acumulen desordenadament a la superfície de representació que són els quadres i quasi es repta l’espectador a descobrir un enigma. A la fi, és un poc teló i arquitectura fingida sense ser una cosa ni una altra. Serà Tassi, i més tard Claudio de Lorena (1600-1682) que també va freqüentar a Tassi els que sistematitzaran aquella tipologia: edificis en plans paral·lels, amb perspectiva i focus lumínic al fons, sent pocs anys després Salvatore Rosa (1615-1673) el que s’encarregarà de difondre-ho fora de Roma. Ell crea l’sfumato en l’aire, de la mateixa manera que ho farà Lorena.

En aquell món italià viu Giovanni Ghisolfi (1623-1683), nascut a Milà i que cap a mitjan de la centúria es trasllada a Roma on pinta incessantment vistes de la Ciutat Eterna amb ruïnes i temples romans, seguint bàsicament la maniera de Claudio de Lorena i de Salvatore Rosa. Amb un estil un tant repetitiu i sense el carisma de les obres del lorenès, és no obstant això molt apreciat en el segle xix i se li encarreguen obres abundants a Pavia, Vicenza i altres llocs italians.

Per les seues característiques formals comparant-les amb indubtables obres seues, per la pròpia grandària, freqüent en ell i fins i tot pel fet de fer conjunts o parelles per encàrrec, ens atrevim a atribuir aquesta parella de vedute, que van ingressar en la col·lecció de la Fundació Bancaixa com a anònims, a Giovanni Ghisolfi, molt poc conegut a Espanya, però que va tenir el seu moment de popularitat a la Ciutat Eterna sobretot amb els seus visitants.