- Inici
- Colecció d'art
- Sèrie Les quatre estacions
Fitxa tècnica
Al febrer de 1930, José Benlliure Gil va ser nomenat president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. El càrrec va suposar, potser, el reconeixement definitiu del seu prestigi per part del món artístic valencià, però va arribar quasi al final de la seua vida en una època en què la seua obra havia perdut bona part de l’atractiu de què havia gaudit dècades abans per al mercat. S’ha fet referència a una certa incapacitat de José Benlliure per adaptar-se a l’evolució del gust durant el primer terç del segle XIX per causa d’aquesta dificultat per a vendre les seues obres, dificultat que
ell mateix n’era conscient en l’època que va pintar aquesta sèrie de quatre grans llenços on, si ens atenem a la seua obra catalogada, Benlliure va abordar una temàtica inèdita en ell. Aquests quadres ni tan sols van figurar entre les cent vint obres exposades a la seua gran mostra monogràfica de 2008, que va revelar aspectes molt poc coneguts de la seua producció i el va reivindicar com un artista extraordinàriament versàtil, pel que sens dubte aporten una dimensió nova al conjunt de la seua obra.
El primer de la sèrie Les quatre estacions apareix datat al gener de 1930 i està dedicat a la tardor. Una escena de verema protagonitzada per cupidos i putti que es desenvolupa a manera de fris al·legòric i decoratiu al mateix temps, on abunden les aplicacions lluministes de color pur mitjançant pinzellades molt lliures. Una estructura temàtica, de composició i d’execució mantinguda al llarg de tota la sèrie i dels quatre anys durant els quals va estar produint-la, sobre la qual va anar incorporant elements específics en cada obra. A la tardor, l’antic motiu clàssic de la garlanda domina i organitza la resta d’elements, mentre un xiquet amb una corona de pàmpols i tocant un aulós sembla una variació sobre el tema que Ignacio Pinazo va desenvolupar en el seu Faune xiquet de 1897. El llenç corresponent a la primavera datat el 1931 està dominat per reiterats temes florals que serveixen al seu autor per a explorar contrastos cromàtics extrems. Per la seua banda, l’escena de l’estiu pintada el 1932 està protagonitzada per un altre tema clàssic, el de la cornucòpia de fruits i fulles, junt amb algunes accions secundàries, anecdòtiques i fins a desconcertants per la càrrega d’anacronisme (el Cupido caçapapallones és sens dubte una modernització kitsch de la iconografia tradicional) o per l’inversemblant (l’altre Cupido intentant agitar un arbre carregat de fruits, però amb un robustíssim tronc). L’últim cronològicament a arribar, dedicat a l’hivern, és potser el més bigarrat i complex. Hi introdueix fins i tot una parella de figures joves, cobertes amb mantells, entrant a l’escena pel fons a l’esquerra com a element d’accés al relat irreal de l’acció principal, desenvolupada entorn del foc, el tema d’enquadrament clàssic assignat a aquesta estació. És aquesta l’obra més impregnada d’herència barroca de les quatre, en la qual la dinàmica de les figures remet als frescos dels Carracci per al palau Farnese de Roma.
Només el fet de la reactivació mitjançant un estil impressionista d’aquestes figures al·legòriques tan tradicionals serviria per a replantejar l’esperit amb què José Benlliure va abordar les seues últimes creacions, però si sumem a això la desmultiplicació del temps productiu per haver pintat les quatre estacions de l’any al llarg de quatre anys, fa sospitar que Benlliure va voler desmarcar-se de les temàtiques, estratègies i ritmes productius que havien caracteritzat tota la seua obra anterior.