Les obres més característiques d’Hernández Mompó són precisament les que elabora quan ja ha definit les claus de la seua poètica personal, en plena i radical evolució de la figuració inicial (paisatges i escenes urbanes) a l’abstracció definitiva i consumada. A la dècada dels seixanta es troba ja perfectament consolidat el seu llenguatge pictòric, fàcil de reconèixer, inconfusible en la factura, vivaç en la creació d’espais habitats per signes i lliure en la sistemàtica dissolució de les formes, entre les claredats de les equilibrades escenografies semiòtiques resultants.

Justament la impressionant Composició mural (460 × 3000 cm) exposada a l’hall de la Fundació, datada el 1969, va ser realitzada amb destinació a l’Hotel Mojácar (Almeria). Per això la referència a “Mojácar” en el seu títol, fent justícia a l’origen de l’envoltant peça. L’experiència estètica de sentirse rodejat, l’espectador, per un món de sorprenents i cabalístics signes plàstics, flotants, enmig d’una llum blanquinosa, de clara reminiscència mediterrània, només pot dur-se a terme enfront d’aquesta obra mural. Acrílic sobre fusta. El seu estat de conservació és adequat.

Cal reconèixer que una de les estratègies de revisió, més radical, del tractament de la llum, a l’escola valenciana de pintura, com a reacció superadora a la implantada herència dels paisatges sorollistes, ha estat precisament la que va saber posar en marxa Manuel Hernández Mompó mitjançant els seus personals codis de representació plàstica. Són característics, a les seues obres, aquests matisats predominis del blanc, dialogant amb tons intensament lluminosos, al mateix temps que alterna amb gammes de grisos, entre esguitats nuclis de discrets colors, que rodegen el seu repertori de reduïdes formes o bé s’hi encarnen directament.

Els quadres d’Hernández Mompó sempre assumeixen la tasca de fer, d’alguna manera, representables les sensacions quotidianes, viscudes en els espais públics dels seus pobles imaginaris. El seu trànsit de la figuració a l’abstracció va ser posat en pràctica a base d’una evident metodologia substractivo-reductiva, que va definir com exclusivament seua. Calia anar eliminant elements no imprescindibles de tals escenes, fins aconseguir reduir-les a la seua mínima expressió, intentant donar forma, fins i tot, a les paraules i els gestos, a les converses i fins a les mirades dels transeünts.

Ací està la sorprenent coherència de la seua composició mural. Els gestos dibuixats, els traços d’un recorregut, la sonoritat dels jocs de xiquets, les empremtes dels passejants o les presències observadores, que ocupen les finestres d’edificis invisibles són radiografiats, entre llums i ombres, sobre la memòria dibuixada, convertida en tema de percepció pictòrica. Aquesta és la millor estratègia diferenciadora per a registrar reeixidament l’autoria d’un món iconogràfic propi i irrepetible. De fet, acaparant els espais blancs d’una plaça, els grisos dels carrerons del barri o els contrastos de les avingudes d’un imaginari jardí, els pinzells d’Hernández Mompó han deixat caure, a Mojácar —aquell històric reducte d’artistes i eremites—, junt amb el mar Mediterrani, les millors claus d’un univers de fantasia plàstica. Allí estan els reflexos d’irisades llums, habitats per un extremat repertori de formes mínimes, repartides atentament sobre els espais pictòrics de la seua obra. Una iconografia única.

En tractar-se d’una de les obres fonamentals de la col·lecció, mostrada en un espai públic de recepció, es recomana una especial atenció en elseguiment del seu estat. Sens dubte, en els fons de la trajectòria artística d’Hernández Mompó, aquesta peça ocupa un rellevant lloc, no sols com a obra autònoma, sinó també com a paradigma del seu personal univers abstracte.