L’Equipo Realidad (1966-1976) compost per Jordi Ballester i Joan Cardells, arranca d’aquella “Crònica de la Realidad” que Aguilera Cerni va apuntar per referenciar la pintura de la nova figuració valenciana, influïda, sens dubte, pel pop, però també per una coetània figuració narrativa europea, implicada en compromisos de crítica social.

Per descomptat, l’acció pictòrica compartida de l’Equipo Realidad, no és aliena —com el nom del grup indica— amb la problemàtica de l’entorn, però sent aquesta filtrada / rellegida / reinterpretada per mitjà de les imatges coexistents dels mitjans de comunicació. A ambdós els interessen les imatges (publicitat, còmics, televisió, fotografia, cinema, revistes) com també la seua pròpia realitat plàstica i fenomenològica. D’ací prenen, en general, els seus models de treball, despersonalitzant la seua autoria en les seues obres conjuntes, descontextualitzant imatges i reinterpretant així l’abast de la seua significació. El seu llenguatge pictòric es transforma en la creació d’imatges a partir d’altres imatges i la base de la seua estratègia productiva consisteix a treballar en sèries.

Entre tals sèries —ja iniciades els setanta, després d’exposar a Itàlia i França— ens trobem amb una especialment enigmàtica i extensa: la dedicada a la Guerra Civil Espanyola (55 quadres a l’oli, 9 olis sobre cartó i 3 serigrafies). El seu títol global: Gestes bèl·liques. Quadres d’Història.

Precisament les quatre obres de la col·lecció, ací catalogades, pertanyen al grup dels esmentats olis sobre cartó. De fet, els interessen les imatges de la guerra i la quantitat de fotografies històricament disponible és aclaparadora. És la mirada del pintor que llegeix i interpreta la imatge, en altres mitjans i altres llenguatges, allò que protagonitza —en part— aquesta sèrie d’obres. Arranquen, en concret, aquesta aventura estètica de les nombroses imatges extretes / trobades en Crónica de la Guerra Española, no apta para irreconciliables, editorial Códex, Buenos Aires, 1966. Aquesta va ser, per tant, la font fonamental dels seus materials visuals. L’estat de conservació de les quatre obres no ha exigit cap intervenció de conservació.

Els va atraure, de cara a la sèrie, encara que semble una paradoxa, la mala qualitat de les reproduccions fotogràfiques del llibre, potser convertides, per això, en imatges, en si mateixes, molt pictòriques. Les trien per l’impacte visual i pel desconcertant atractiu de la seua estranya plasticitat. El desgast de la impressió en paper i els defectes transmesos pel projector d’opacs (desenfocaments, erosions, xocs de llum) són, així, deliberadament recollits a les obres, carregades de lletgeses intencionals i dotades possiblement d’una major veracitat, davant les seues mirades, tenint en compte el temps transcorregut. Fins i tot en les titulacions nia un distanciament conscient i una espècie d’estranyament emocional. Obres, doncs, que propicien el record de la imatge o més aviat les imatges dels records.

En les sèries realitzades entre 1972-73, per l’Equipo Realidad, l’estrictament anecdòtic va desapareixent en favor del pictòric. El que volen reafirmar sobre la societat, ho manifesten directament mitjançant el tractament de l’obra, de la composició, amb les ombres i les llums, amb els colors més que amb els elements significatius seleccionats. En aquestes obres relatives a la Guerra Civil passa exactament el mateix: la clau del problema era, per a ells, parlar sobre la imatge. Atés que les imatges disponibles en aquella conjuntura històrica eren sobretot fotografies, aquestes quedaven dotades d’un poder quasi somiat, més que imaginat / reproduït a partir del reportatge. En definitiva, es trenca amb la iconografia dramàtica i anecdòtica, potenciant pictòricament allò atmosfèric i el valor estranyament plàstic de les escenes, quasi asèptiques en la seua presentació descontextualitzada. Tres milicians / Quatre personatges / Azaña parlant per ràdio entre jocs cromàtics inusuals.

Les persones solem construir, de fet, la memòria d’allò no viscut per mitjà de fotografies. L’objectiu / el problema assumit hi era, per tant, per a l’Equipo Realidad parlar de la guerra d’una manera que els era, sens dubte, clau com a pintors en actiu: exclusivament amb la relectura d’imatges, i no ja a partir de consideracions racionals i històriques del que havia sigut la Guerra Civil. L’asèpsia descriptiva dels títols ho corrobora.