Paisatgista per definició, en el seu extens itinerari pictòric, va ser un dels destacats noms històrics, de principis del segle xx, que van prendre al seu càrrec la no fàcil tasca de distanciar-se de les herències sorollistes, transformant, a fons, el seu llegat de llum i de color. Per la seua banda, amb el pas del temps, va centrar els interessos pictòrics —no exclusivament però sí bàsicament— en solitàries escenes d’arenals de platja i de dunes fixes de les nostres costes. Lozano va ser capaç d’anar confeccionant, de manera meditada i experimental, un codi pictòric summament personalitzat que ha determinat, en la història de la nostra pintura, fins i tot l’escenografia bàsica de la mirada mediterrània.

De fet, cabria afirmar que va aconseguir donar imatge individualitzadora, per mitjà dels seus paisatges, a una manera específica d’interpretar el maridatge de la nostra flora silvestre —generada en menuts matolls arredonits, superposats i generalitzats onduladament— sobre els interminables arenals de les nostres platges, en els seus estranys silencis i soledats pintades.

En referir-nos a la seua pintura es parla, comunament, de pintura de paisatge. Però no estaria gens malament, atesa la detallada riquesa de la seua tècnica i els estudiats procediments emprats –com els singulars apunyalaments dels seus traços, en fixar alguns matolls representats als seus llenços– poder parlar també del paisatge de la seua pintura, és a dir, de la seua consolidada plasticitat.

Possiblement caldria aplicar, en l’estudi de la pràctica pictòrica de Francisco Lozano —en abordar el concepte d’estil— el doble sentit que pot donar-se al dit terme: d’una banda, com a manera de fer individual, és a dir com a elaboració subjectiva (manera de mirar i veure summament específica) de la seua proposta paisatgística, i, al mateix temps, la plena consecució d’un estil / codi recognoscible, plantejat com a llenguatge col·lectivament assimilat.

Al cap i a la fi, si el paisatge, en general, obeeix el vell dictum operatiu “Ut natura ars”, cabria potser, després de l’herència artística patrimonial de Lozano, als seus paisatges de platja —amb les formes arredonides, els controlats i minuciosos cromatismes i la línia d’horitzó elevat, per a marcar la superior franja de cel blavós— afirmar que ens hem acostumat a veure la naturalesa per mitjà de les seues obres: “Ut ars natura”.

Sens dubte, les seues inoblidables platges desertes —nascudes d’una concreta pràctica pictòrica, fundada en un domini tècnic, convertit en espontaneïtat executiva, però sobretot basada en una directa observació de la realitat (au plein air)— ens parlen d’una zona mediterrània i d’una sèrie de plantes, que hi surten, amb el seu propi i regulat ecosistema, suportant la sequedat i la insolació impenitentment. D’ací que la mirada plenairista de Lozano siga, al mateix temps analítica i sintètica. Analítica, pels detalls arrelats en formes arredonides i seriadament repetides i de colors summament estudiats i minuciosos, davall la franja del persistent cel blau. Sintètica, en la visió acumulativa i de conjunt que aconsegueix, inequívocament, compondre en els seus personalitzats arenals costaners, convertits sempre, estilísticament, en indiscutibles models iconogràfics, a favor seu.

Lozano va ser capaç de repensar la tècnica pictòrica —que aplicava i ensenyava, com a professor de Belles Arts— com un mitjà lingüístic sobre i des del que actuar estèticament. Ser creatiu és descobrir una manera de mirar i d’interpretar la realitat —deia—, però també una manera de pensar i de construir l’obra, postulant sempre un coherent equilibri entre la seua dimensió semàntica i la seua riquesa plàstica, sent —ambdós nivells— profundament humans.