Independitzat prompte de l’Equipo Crónica, José Antonio Toledo (1940 – 1995) continua conreant tant els seus personals hàbits de reflexió i de lectura sobre el context artístic, com el seu quefer pictòric individualitzat, a més d’altres activitats com la publicitat, el cinema, els decorats o la serigrafia. Sense minvar els seus compromisos amb la realitat de l’entorn, alhora que el seu interès pels mitjans de comunicació, ja desenvolupats en el seu pas per Estampa Popular, no deixarà mai, de fet, d’entendre l’exercici pictòric com un llenguatge, com una estratègia codificada en els seus procediments, tècniques i recursos plàstics pertinents.

En realitat, Toledo, a més de pintar, reflexiona, escriu i fins s’arrisca amb la poesia. Especial atenció presta al món de les imatges impreses i al context visual del moment, herència del pop que ell converteix en una dicció personal, més íntima. Tanmateix, sempre va postular un exercici pictòric d’acord amb la intensa iconosfera que la vida quotidiana acollia.

La pintura, com a llenguatge, centrava la seua intervenció a desenvolupar/ reinterpretar imatges extretes del propi ambient. Bon exemple del que s’ha dit és l’obra que estem abordant. Una instantània de família, vinculada a un ampli conjunt d’escenes d’aquesta índole, que elabora al llarg de la transició política, emmarcades bé a l’interior de la llar o bé en un context natural. Un dia de trobada familiar, potser en una celebració festiva o un passeig de grup, segons els casos. L’obra es troba en bon estat de conservació.

No sols l’empremta del traç de la pintura és calculadament espontània en la seua aparença, sinó que ho és perquè els seus codis de representació així ho exigeixen. Per a ell pintura i visió de la realitat van de parell. Si de cas, els possibles jocs de l’abstracció cal buscar-los a nivell exclusivament sintàctic, alhora que la semàntica no va abandonar mai la seua pintura, sempre connectada directament a una nova figuració. Ni tan sols la identificació dels personatges retratats compta entre les seues exigències pictòriques, generalment. La presència de l’anonimat vol, d’alguna manera, abrigar la possible tensió entre col·lectivitat i identitat, entre persona i màscara, entre els subjectes i la seua adscripció social. Tampoc no l’obsessionen els títols per a les seues obres. Entre el “sense títol” i el reconeixement del grup de “família” només hi ha una redundància visual buscada. És, abans que res, pintura. Pintura amb estudiades aplicacions, gestos, traços, colors i textures. Un exercici controlat d’acció personal, que descriu/construeix escenes, emmarcades per jocs pictòrics. Potser una foto familiar emmarcada donaria el pendant a una pintura solta, però construïda, referencial però anònima, normalitzada tant en la seua codificació de poses i actituds com en la seua execució estètica.

La base iconogràfica de moltes d’aquestes sèries –no excessivament extenses, certament, en la seua producció– cal rastrejar-la i identificar-la en la vida mateixa. Però no sols en les denotacions fotogràfiques –que també–, sinó així mateix en les revistes quotidianes, que reflecteixen la vida social i recullen les monòtones gestes dels personatges del cor. Igualment, el cinema i la televisió li facilitaven abundants temes, com la sèrie dedicada a Marilyn Monroe. A partir de tot això, Juan Antonio Toledo consagra i fixa, en les seues pintures, allò que el rodeja i sedueix visualment, però, amb preferència, a partir d’imatges ja existents o de la seua escenificació cautelar prèvia. Imatges de les imatges… entre límits borrosos, com escapant de la història.

Eficaç exemple de la pràctica pictòrica de Toledo, l’obra en qüestió és, sens dubte, versàtil i representativa d’una dicció pictòrica pautada, fins i tot en la seua espontaneïtat, fruit de llarg estudi, d’experiència i exercici continuat. Prototip d’una família estàndard, que posa al seu domicili en una celebració, vestits tots per al moment. La vida estava allí asseguda i somrient i calia captar-la, en el seu compartit anonimat quotidià, mitjançant la pintura, simulant instantànies, d’una mirada que feia història, sense pretendre-ho massa, quasi com qui, per atzar, passava per allí.