L’obra està composta per un políptic integrat per vuit quadres (tècniques mixtes sobre fusta), tots de la mateixa grandària (120 × 120 × 3,5 cm), disposats verticalment en files de dos, numerats d’esquerra a dreta i de dalt a baix. L’obra va ser realitzada per a una mostra col·lectiva de pintura, celebrada, l’any 2001, a l’Església Col·legiata de Santa Maria, de Sagunt i titulada Gènesi, reproduint-se al catàleg. En l’actualitat, està dipositada, per conveni, a l’hall del The Westin Valencia Hotel.

L’obra s’inscriu en el període 2000-2006 de la trajectòria de l’artista. En dita etapa predomina el recurs compositiu a les retícules ortogonals regulars, superposades sobre fons monocroms, matisats amb veladures subtils, a manera de pàtines. Atés que la mostra col·lectiva, motiu d’aquesta peça, responia a un projecte sobre la Gènesi, se li va assignar la creació del firmament. L’autor va substituir les retícules ortogonals per altres que conformaren motius amb referències a l’estrella, d’una manera regular (quadres 1 i 8). A més s’hi van introduir línies corbes com a el·lipses completes o fragments, que al·ludiren a òrbites d’astres (peces 3 i 4). En la composició de les taules 2 i 6 es va recórrer així mateix al tema de l’estrella. Tècnicament, l’obra està realitzada amb pintura acrílica sobre contraplacat. (Tècnica mixta: a més del daurat amb pa d’or de les peces 3 i 6, en totes s’han aplicat subtils veladures, amb pintura a l’oli i un mitjà gras). Les veladures matisen lleugerament els colors acrílics i ressalten l’orografia de la superfície, resultant de l’aplicació pictòrica i dels relleus de les línies i formes.

L’ús del color respon parcialment a la paleta cromàtica que l’autor utilitza en aquest període, en el qual recorre ben sovint a les monocromies i a gammes de blancs, grisos i negres; igualment cal tenir en compte la incorporació d’aquells colors suggerits pels referents i la inclusió del daurat com a evocació d’allò sagrat (taula 3), atesa la ubicació de l’obra, a manera de retaule de l’altar d’una de les capelles laterals de l’església, a la mostra inicial; finalment, els recursos cromàtics es vinculen a la recerca de contrastos en l’harmonia del conjunt.

A la taula 2 es pren com a clau denotativa el dibuix atribuït a Leonardo de l’“Ycocedron Elevatus Solidus”, (llibre de Fra Lucca Paccioli De Divina Proportione). Així mateix, el quadre 6 respon a la fascinació de l’autor per la volta blava ultramar i per les estrelles daurades de la pintura al fresc de Giotto (Església de sant Francesc d’Assís). Si a les taules 1 i 8, les estrelles tenen sis puntes (estrella de David, en clau jueva) en el cas de la taula 7, el motiu suggereix més aviat l’islàmic, enllaçant amb referents ceràmics de l’Alhambra de Granada. (L’estrella genuïnament islàmica és la de vuit puntes).

En tractar la geometria, en el context del projecte, van anar aflorant evocacions a les cultures cristiana, jueva i musulmana. L’autor harmonitza eloqüentment aquestes arrels iconogràfiques en el conjunt del políptic.

L’obra ha adquirit, gràcies a la seua rotunda plasticitat i a la riquesa que el propi format de políptic li confereix –com a obra unitària–, una eloqüent força expressiva i autònoma. Al cap i a la fi, la categoria del sagrat, en l’art contemporani, s’ha convertit en un valor estètic fonamental, arrelat profundament en la història i el context humans.