L’obra Etern combat (2005) d’Artur Heras, realitzada en tècnica mixta de gran format, representa un paisatge d’estratègies lingüístiques emprades per l’autor al llarg de la seua trajectòria. Des d’una utilització del color pròxima al pop, l’artista reprodueix la seua particular mirada cap a les figures d’un boxejador i una taula que conté el fragment de paper amb el nom incomplet ‘Journa’ (diari, revista, periòdic). Ambdues imatges estan connectades per mitjà de la gran taca d’una tassa de cafè vessada i des d’aquesta singular combinació els tres elements ordenen la composició. L’estructura de la taula i el moviment de les cames del boxejador, aporten la perspectiva i la profunditat de l’espai, mitjançant un fons nu, lliure de detalls. Mentrestant, l’instant del vol en el líquid, crea moviment.

Junt amb aquests elements s’estenen al llenç altres components, com les dues cartes d’una baralla (un trèvol), una pipa que mescla els traços del seu dibuix amb la pintura del fum, o la fulla d’afaitar d’un barber projectada també des de la seua ombra. La resta de la peça intercala l’aparició d’esferes menudes en color gris que dialoguen amb el puntillisme roig expandit a la superfície de la taula. A partir d’aquests elements quotidians l’autor experimenta codis, formats, textures i materials. L’expressivitat humana queda relegada a la gestualitat d’un cos disposat al combat, que no ens permet conèixer el seu rostre. La percepció dels objectes esdevé així un joc metafòric que combina l’atreviment pròxim al dadà amb la imaginació surrealista.

Artur Heras comença la seua trajectòria en el context plàstic de la crítica social amb grups com Equipo Crónica i Realidad, pròxim a artistes com Boix o Armengol. La seua obra combina la mirada divertida pop amb una posició compromesa, on l’humor es converteix en la via més àcida i directa per desenvolupar la crítica. En aquest sentit, afirma Manuel Vicent que Heras “eleva l’espontaneïtat, la fanfarronada i la llibertat mediterrània a categoria estètica”. Per mitjà d’un llenguatge personal, combinat amb una representació quasi icònica, la seua pintura integra una sèrie de recursos figuratius que experimenten fórmules des de l’abstracció, el realisme social, el dadaisme i l’expressionisme. En aquest sentit, l’artista sovint incorpora materials a manera de collage (teles, branques, rellotges o lletres), que subratllen l’efectisme de la figura. A més, Heras investiga el poder de la imatge, com un camí cap a la seducció, des de la intertextualitat a les seues obres. La construcció de la narrativa a partir de la figura i el text el porta a incorporar paraules que exerceixen d’empremtes d’una època. Però la descripció mai no serà objectiva i l’espectador haurà de completar-la a partir d’un escenari d’aparent superficialitat i entreteniment.

Un dels recursos constants de l’obra d’Artur Heras és el simbolisme en la caracterització dels seus objectes. L’autor manipula les fonts figuratives de la publicitat i del cinema per elaborar la representació del seu propi món. D’aquesta manera, les obres creen una significació plena de contraris, on l’humor no exclou l’atrevit qüestionament de l’actualitat. Les metàfores estan presents en la seua iconologia i s’hi revelen també les empremtes de la primera època de Max Ernts i algunes referències a Lichtenstein o Sigmar Polke. En Etern Combat la figura del boxejador, també utilitzada en alguns treballs d’Eduardo Arroyo, focalitza el protagonisme del quadre. El personatge apareix en dos treballs més: El Manifest (2010) i Etern combat (2001) pertanyent a la col·lecció Vicent Madramany, on el recurs de la taula i la tassa de cafè es repeteixen. Les tres obres comparteixen, tant la disposició de figures, com altres motius plàstics en la composició.

L’obra Etern combat és un clar representant de la identitat plàstica d’Artur Heras. Les figures combinen l’expressivitat, des d’una presència immediata i s’incorporen a les referències iconològiques visuals pròpies de l’autor.