L’obra va ser pintada originàriament el 1969 representant un espai metafísic d’oficina moderna on les màquines, aparatoses andròmines de computació, han desterrat els oficinistes: no hi havia cap figura humana sobre el llenç. L’escenografia recorda algun dels fons emprats anteriorment, com és el cas de Les estructures canvien, les essències romanen (1968) entre altres, pel que Michèle Dalmace l’inclou al catàleg raonat dins de la sèrie La recuperació (1967-69). No obstant això, l’efecte de pintura inacabada, amb la franja inferior del quadre en blanc, junt amb l’artifici del tiralínies deixat caure com un element aliè a l’escena, juxtaposat, permet relacionar el quadre amb la sèrie Autòpsia d’un ofici (1970-71) i, de fet, es va exposar en la presentació d’aquesta sèrie el 1970 a la Galeria Val i 30, de València. En aquesta sèrie, Equipo Crónica diseccionava l’ofici del pintor, encara que és cert que hi ha qüestions de fons que la relacionen amb les sèries anteriors.

El quadre va tornar a l’estudi dels pintors i el 1977, quan començaven a treballar amb oli a la sèrie A manera de paràbola, el van replantejar. Van acabar de pintar el sòl fins a la vora inferior del llenç per l’esquerra i van introduir les figures, citant Fernand Légér, amb una tècnica pictòrica més elaborada, on s’aprecia la pinzellada, amb gradació i ombreig. Finalment hi van canviar el títol. El resultat aconsegueix un contrast equilibrat, tant en la part plàstica com en la compositiva, i les figures dansaires destaquen sobre l’espai deshumanitzat. El rerefons ideològic de la citació légeriana contribueix a l’enquadrament general de l’argument.