Entre els múltiples retrats que Henri Matisse realitza de la seua dona, Amélie, Manolo Valdés pren en aquest cas com a referent el Retrat de Madame Matisse, pintat en 1913 i que es conserva al Museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. El quadre de Matisse és un retrat de tres quarts d’una dona asseguda en una cadira. La figura es perfila en negre amb traços de línia molt neta sobre un fons pla, sense perspectiva, a taques irregulars en tons grisencs. Valdés se centra en el cap d’aquell retrat, descartant la resta de la figura, per realitzar una sèrie d’interpretacions del quadre de Matisse en gran format. Reprodueix amb fidelitat en cada un dels quadres que componen la sèrie l’escorç del cap i trasllada el gest de la senyora Matisse amb els mateixos traços esquemàtics del retrat de 1913. Les variacions de la sèrie es produeixen en les taques de llum, les textures i les combinacions de color. D’aquesta manera l’ambient inquietant i la llum enigmàtica que trobem als fons del quadre de Matisse queden ara condensats, mitjançant diverses formulacions, sobre la cara de la retratada.

Matisse ha estat sempre un dels artistes més citats per Valdés entre els mestres del segle xx. Ja en els primers anys de treball en solitari l’obra de Matisse es va convertir prompte en un dels eixos principals pels que Valdés ha estructurat la seua evolució. En 1983 L’estudi roig, un quadre que Matisse va pintar en 1911, va protagonitzar una sèrie de pintures que Valdés va presentar a la Galeria Maeght de Barcelona. Més tard, tant La dansa (1909) com Nu rosa (1935) es van convertir en dos dels quadres més repetits i reinterpretats en la producció de Valdés, precisament en un moment, la segona meitat dels anys vuitanta, en què començava a definir la seua personal tècnica d’oli sobre arpillera. Al mateix temps, els nus de Matisse van començar a aparèixer a les escultures de fusta. Però és al llarg dels anys noranta que Matisse es converteix en un dels pintors més tractats per Valdés, succeint-se en distints moments els diversos motius matissians. Entre aquests motius, Valdés s’interessa especialment pel retrat, centrant l’atenció al rostre, que descontextualitza quan és necessari, per ampliar-lo a grans formats.

El retrat que ens ocupa es va presentar junt amb les altres obres d’aquesta sèrie en una exposició dedicada per complet a Matisse, a les seues odalisques, als seus retrats de Jacqueline Duhême i de la pròpia Amélie.