Un altre Knoebel serè i equilibrat, una altra d’aquestes pulcres superfícies compostes per peces articulades entre si en què el pintor s’entrega a aquestes harmonies el secret de les quals coneix. Una altra peça adquirida en Arco 2005, a la Galerie nächst St. Stephan de Viena, on Rosemarie Schwarzwälder ha defensat amb constància tant Knoebel com altres artistes de la família purista, inclosos alguns dels minimalistes nordamericans. Elogi de la senzillesa, de la construcció, de la bellesa. Tant compositiva com sobretot cromàticament, estem molt prop del cicle Leta- Liza Strasse, pel que tot el que hem dit sobre aquest quadre pertanyenta la Col·lecció Fundació Bancaixa podríem repetir-ho a propòsit d’aquest. Molt prop d’aquell cicle i molt lluny d’una altra obra de 2000 així mateix present a la col·lecció, Rot Gelb Weiss Blau 7, construïda sobre els colors primaris, però deliberadament caòtica i dispersa en la seua composició, i amb la que dóna la raó a Johannes Stüttgen, que el veu oscil·lant sempre
«entre caos i forma, solidificació o dissolució». O molt lluny dels seus collages amb quelcom de papiers découpés de Matisse o dels uns quants vitralls que l’artista ha realitzat per a la Catedral de Reims. Té raó Fernando Castro Flórez, comissari de l’exposició knoebeliana celebrada el 2008 a la Fundació Bancaixa, quan en el seu pròleg al catàleg parla de la «soltesa endiablada» de l’artista, a la qual cosa afegeix que no té «cap interès a dir alguna cosa al marge de l’obra».