Una peça especialment impactant dins de la producció d’Opie és aquest quadre, de més de dos metres i mig d’alt per quasi dos d’ample, detectat per la Col·lecció Fundació Bancaixa en la individual celebrada pel pintor el 2006 als afores de Braga, a la galeria de Mário Sequeira. Peça molt representativa de l’àmplia zona retratística de l’obra del pintor, que coneix molt bé la història del gènere. Aquella nit a la taula es va parlar molt de Tintín i del seu creador, el belga Hergé, l’inventor del que avui es coneix com a línia clara. Si hi ha un pintor al qual quadra aquest terme, aqueix és Opie. Al catàleg de la seua retrospectiva de 2004 a la Tate Modern, es reprodueixen unes vinyetes d’Hergé especialment del seu gust, pertanyents a l’àlbum Les set boles de cristall. Sense eixir de l’escena britànica, hi ha un precedent molt evident: el desaparegut Patrick Caulfield, probablement la figura més interessant del pop art en aquell país. Un nexe entre ambdós podria ser Michael Craig-Martin, de qui Opie va ser alumne a la Goldsmith’s School of Art, i després assistent, i l’exposició valenciana del qual de 2001, a l’IVAM, concretament al Centre del Carme, llavors adscrit al museu, anava en aquest sentit.

Fetes les corresponents indagacions, hem esbrinat que l’Hirofumi retratat aquí —en altres tres obres més del mateix any, entre les que destaquen Hirofumi, Fashion Designer I, propietat de la Fondazione Guastalla, a Roma, i Hirofumi with Folder, la imatge més tintinesca del conjunt— és Hirofumi Kiyonaga, dissenyador de moda japonès, creador de la marca SOPH, molt actiu tant al seu país natal com al Regne Unit i l’empresa del qual està radicada a Bristol. Kiyonaga utilitza un detall de l’efígie propietat de l’al·ludida fundació al seu perfil en Twitter. Per allò que s’ha indagat hem pogut comprovar que una certa estètica última britànica, i en concret l’obra d’Opie, són importants per a la definició de la seua poètica com a dissenyador. Hirofumi with Staff resa el títol. Si no tinguérem el quadre a la vista, podríem pensar que la traducció correcta seria ‘Hirofumi amb equip’; no obstant això, a la vista està que al quadre no hi ha cap equip i que aquest staff… és un pal. Aqueix pal, la gorra, la camisa a ratlles però casual, entre altres coses perquè no va acompanyada de corbata, tot contribueix a una impressió de modernitat, de senzillesa i sobretot de comoditat molt concordes amb l’actitud d’un japonès que juga a ser normal, un home del carrer. Via aquest home normal, que podríem confondre amb un esportista, o fins i tot amb un pescador —i de fet el firmant d’aquestes línies ha de reconèixer que va llegir el quadre com el retrat d’un pescador i que només recentment va reconèixer el seu error quan va donar amb la imatge del modista carpeta al rest—, es cola en aquest catàleg l’univers de la moda més contemporània. Una vegada més, Opie com a pintor, sí, de la vida moderna.

Es va exposar per primera vegada a Espanya Hirofumi with Staff en la retrospectiva d’Opie que va tenir lloc també el 2006 al Centre d’Art Contemporani de Màlaga i el bonic catàleg de la qual, amb pròleg del firmant d’aquestes línies, simula precisament un àlbum de Tintín, començant pel seu llom i prosseguint per la seua coberta, en una recreació, d’un Opie més línia clara que mai, de la façana de la pinacoteca, antic mercat de la ciutat, obra de Luis Gutiérrez Soto, un dels grans noms del nostre funcionalisme. Amb bon criteri, aquest retrat elemental, potent, encantador, d’harmonies cromàtiques molt ben resoltes, com molt ben resolt està el dibuix, tan esquemàtic, especialment en tot el que es refereix al rostre, reduït als seus mínims elements, va ser elegit per Mário Sequeira com a frontispici del catàleg de la mostra a la seua galeria, després de la qual Hirofumi with Staff va emprendre el seu camí cap a Espanya, on fa poc, aquest mateix any 2017, la Fundació Bancaixa ha acollit la segona retrospectiva valenciana del pintor —la primera va tenir lloc el 2010 a l’IVAM—, en la qual el quadre naturalment ha figurat, sent a més el triat per a la seua coberta.