Hi ha en Uslé, junt amb un líric i un constructor, un humorista jovial a l’estil Joan Miró. També un amic d’allò teatral, les bambolines, les màscares i els simulacres.

«Garabamanthis», aquest va ser l’enigmàtic títol d’una de les individuals del pintor a la galeria berlinesa de Thomas Schulte, la que va tenir lloc el 2010. Repassant fotografies d’aquesta exposició, observem que, com és freqüent en ell, es va tractar d’una exposició monogràfica centrada en un cicle així titulat de quadres de molt gran format, entre els quals figura el pertanyent a la Fundació Bancaixa.

En aquest quadre, com a la resta del cicle, Uslé es manifesta en plena forma, capaç de fer coexistir, com si res, geometria i ornament, una trama geomètrica que té quelcom de tèxtil —o d’hule de taula de cuina— i el gràcil i capritxós ball central d’uns gargots. Quadre veritablement enlluernador, igual com els altres que va ensenyar Thomas Schulte.

Trama geomètrica, dèiem. Hi ha molta geometria trobada en una zona no molt coneguda de la producció d’Uslé, una zona molt interessant com a laboratori d’idees: les seues fotografies, que va tardar molt a exposar. Parteixen aquestes de realitats que li interessen, realitats quasi abstractes: corredors buits, neons, aparadors, persianes, llums vagues… Instantànies preses com a l’atzar, despreocupadament, que, d’una manera encara més intuïtiva i subjectiva que en el cas de Förg, serveixen per a entendre la rara connexió d’aquest abstracte, amb la realitat, amb el món entorn d’ell.

Sempre essencial, Uslé és capaç de concentrar-se en el monocrom, en els seus negres minerals, per exemple, que de vegades remeten als de Pierre Soulages, i després en excursos coloristes de la sumptuosa brillantor dels Garabamanthis.

Treballant en cicles, en sèries, Uslé assetja una i altra vegada un únic motiu. Treball el seu que té un poc de musical, pel que fa «variació sobre un mateix tema». Aquest mode de procedir és molt freqüent en l’art modern, i a la pròpia col·lecció de la Fundació Bancaixa hi ha exemples magnífics (Federle, Förg, Knoebel, Opie, Scully) d’aquest art de la repetició i de la diferència que trobem en pintors anteriors tan diversos entre si com poden ser Albers, Mondrian, Morandi, Zoran Mušic, Rothko, Yves Tanguy…

El títol, amb algun tret de zoològic, és en si mateix una creació ‘uslesiana’, perquè no hi ha cap mantis, ni cap papallona, ni cap altre ser viu que es diga Garabamanthis. Però fa unes línies hem empleat la paraula gargot, i per ací ha d’indagar-se l’etimologia de la parauleta. Efectivament, assistim a l’entronització del gargot, del seu protagonisme en primer pla en aquests quadres diamantins, però el fons dels quals és tèxtil, o d’hule —material prosaic on els hi haja—, pel costat abans apuntat.

Un altre títol important d’Uslé, aquest de sabor entre botànic i explícitament deleuzià, és «Nusos i rizomes». Va ser el de l’exposició individual que vacelebrar en 2010 en Es Baluard, el museu d’art modern de Palma de Mallorca, i en la coberta del seu catàleg es va reproduir un altre dels Garabamanthis.