Bancaixa presenta a Alacant l’exposició l’
Equip Crònica i altres coetanis del Pop Art espanyol. La mostra analitza l’empremta deixada a Espanya pel moviment artístic pop per mitjà d’una selecció de 50 obres, datades entre 1963 i 2003, pertanyents als fons de la col·lecció permanent de la Fundación Antonio Pérez, de Conca, museu dedicat a l’art contemporani nacional i internacional que compta amb una gran col·lecció d’obra gràfica, gran part de la qual destinada al Museo de Obra Gráfica (San Clemente, Conca), subseu inaugurada el 2006. Gràcies a la col·laboració amb aquesta institució, Bancaixa inaugura aquesta mostra al seu Centre Cultural d’Alacant, la qual romandrà oberta al públic des del 9 de setembre a l’1 de novembre de 2010, i el fil conductor hi és el grup
Equip Crònica, amb l’obra d’artistes com Manolo Valdés, Alfredo Alcain, Luis Gordillo i Carlos Pazos.
El contingut de l’exposició,
comissariada per Mónica Muñoz, conservadora de la Fundación Antonio Pérez, s’ha articulat en cinc blocs seguint el criteri d’autors i cronològic. El recorregut de la mostra s’inicia amb l’obra gràfica del grup valencià
Equip Crònica (Juan Antonio Toledo, Rafael Solbes i Manolo Valdés), format el 1964
amb la tutela del crític i historiador Tomàs Llorens. Un any després, Juan Antonio Toledo abandona el grup, però Solbes i Valdés
hi continuaran fins a la mort de Solbes, el 1981. Després de la desaparició del grup, Manolo Valdés es trasllada a viure a Nova York i des de llavors segueix la pròpia trajectòria de manera individual. L’
Equip Crònica solia treballar per sèries reescrivint la història de l’art i les avantguardes, i també la cultura de masses (cinema, premsa, publicitat). Els anys 60 el terme “pop” estava
present en revistes,
ràdio, televisió i a Espanya aquest moviment va tindre el seu ressò artístic, igual com als EUA, França o Anglaterra, entre altres.
L’obra de l’Equip Crònica introdueix un marcat realisme i asèpsia pictòrica que fan que el grup
aferme la seua pròpia personalitat i tinga un determinat llenguatge plàstic amb el qual es planteja alguns dels problemes de l’art com la perspectiva, el
trompe-l´oeil, les postures convencionals, la unificació de grandàries, i el mateix amb la figura i el paisatge, etc.
Rafael Solbes i Manolo Valdés, abans de la creació de l’Equip Crònica, ja van estar vinculats al moviment artístic Estampa Popular de València, on van començar a practicar les tècniques gràfiques que després tindrien tant de protagonisme en la seua obra. Al llarg dels 17 anys d’existència del grup, la seua obra gràfica sempre ha estat perfectament unida a l’obra pintada, tant amb el gravat sobre linòleum, com en la serigrafia o el múltiple. Entenien el gravat com a mitjà d’expressió que posseïa un contingut i llenguatge en relació amb el seu entorn i
el van estimar per la seua capacitat com a sistema de difusió.
Va ser
a partir de 1966 quan l’
Equip Crònica es va centrar en la utilització de la serigrafia, utilitzada com a procediment que col·laborava en la labor de desmitificació de l’art i com a mètode per mostrar l’ambigüitat existent entre l’obra d’art i la reproducció. Un dels trets significatius de les seues serigrafies
va ser l’intens
treball amb els tons negres i grisos que utilitzaven per equilibrar els colors vius. Una altra de les característiques a destacar-hi
va ser la realització de carpetes, generalment compostes per cinc serigrafies i, per causa de la necessitat de sintetitzar en els formats reduïts que ocasionava el treball sobre paper, van començar el seu treball gràfic en sèries reagrupades amb títols com
Compositions
(1971) o Serie Negra (1972), Alpino (1974) o La Partida de Billar (1977), algunes de les quals s’apleguen en aquesta exposició.
L’obra de l’Equip Crònica, igual com la de la resta d’artistes de l’exposició,
parteix de la capacitat de l’espectador de saber llegir entre línies reconeixent les icones col·lectives, els gags polítics i les consignes antifranquistes. Al·legories, mites i símbols són utilitzats per aquest grup per plasmar la seua visió artística del
Pop Art.
Després de la desaparició de l’Equip Crònica, Manolo Valdés segueix la seua trajectòria de manera individual i si la tècnica més utilitzada per ell fins a aquell moment havia sigut la serigrafia, anirà substituint-la pel gravat a l’aiguafort i resines amb collages. Una de les seues primeres obres gràfiques individuals està datada ja el 1981,
seguint-ne moltes altres com Reina
Marianna (1983), que seria un dels seus primers gravats d’aquesta època, encara que continuarà realitzant alguna incursió amb la serigrafia, però deixant molt arrere l’essència de l’Equip Crònica. I és, per tant, a partir de 1991 quan el gravat amb collage serà una constant en la seua obra.
Un altre dels artistes
presents en l’exposició és Alfredo Alcain (1936). El seu estil artístic s’emmarca dins del llenguatge del
Pop Art, el qual segueix al llarg de tota la seua trajectòria. Però el model americà d’art pop, i el que va seguir i va marcar l’
Equip Crònica a Espanya, és transformat per Alcain en dotar els seus gravats d’un caràcter més popular i en definitiva un pop més madrileny, entranyable i sentimental. Utilitza una gran diversitat de suports i tècniques que van des del cartell, collage i fins i tot el brodat. Les seues obres contenen diverses imatges o blocs de colors que s’uneixen amb l’únic propòsit de constituir una sola imatge i confondre la nostra visió.
Un altre bloc de l’exposició està dedicat a Luis Gordillo (1934), qui a finals de 1962 comença a introduir en els seus dibuixos elements figuratius automàtics que s’intensificaran fins acostar-se a l’Art
Pop, convertint-se en l’introductor d’aquest llenguatge en l’escena artística espanyola. Però serà un any després quan apareix en el seu treball la psicoanàlisi, que en definitiva serà
l’essència de la seua estètica. El 1968 en l’obra de Gordillo comença a veure’s un abandó de la figuració pop i esdevenint una figuració més geomètrica.
El seu treball gira a l’entorn de diferents línies d’investigació. Una part d’aquest explora la importància de la sèrie i la repetició com a eina compositiva. Gordillo considera que una imatge és sotmesa a un continu procés de reproducció i no
aconsegueix mai un estat definitiu. Potser serà aquest aspecte de la seua obra el que sempre
l’ha mantingut estretament lligat al pop art, concretament a l’americà. Igual com la majoria dels artistes coetanis, va tindre la seua incursió en l’obra gràfica, encara que en el seu cas
va ser més tardana, i les tècniques més utilitzades han sigut la serigrafia, litografia i gravat en distintes modalitats.
Coetani al moviment pop, a Espanya, sorgeix el corrent artístic conceptual, que
pren el seu protagonisme a Catalunya els anys 60 i 70 amb el Grup de Treball al qual va pertànyer, entre altres, Carlos Pazos. Es pot considerar que en aparença, artistes pop i conceptuals són diferents, ja que uns treballen amb les imatges i les referències dels mass media, mentre que els conceptuals també
ho fan però renunciant al protagonisme del color i fins i tot a la composició. Vist a hores d’ara, pareix que ambdós corrents no eren tan distints.
L’obra de Carlos Pazos (1949) ha estat sempre catalogada entre el conceptual i el pop. L’artista mateix
afirma que les seues primeres fonts
van ser el pop i el
povera, encara que posteriorment la seua obra estarà molt més pròxima a l’objecte surrealista que al pop purista nord-americà. El pop que interessa a Carlos Pazos procedeix del derivat de Marcel Duchamp i el neodadaisme, confessant-se en la línia de Warhol, Rauschemberg, el nouveau
réalisme francés i un art
kitsh
ple de contradiccions.
El tancament de l’exposició es realitza amb aquest artista que practica l’anomenada “estètica del silenci” i amb la seua manifesta voluntat d’introduir elements quotidians en la seua peculiar producció.
