El paisatge en la pintura de Porcar, Lahuerta i Lozano

L’exposició El paisatge en la pintura de Porcar, Lahuerta i Lozano reuneix mig centenar d’obres de tres artistes que des de la Comunitat Valenciana es van convertir en referència en l’art espanyol del segle XX: Juan Bautista Porcar (Castelló de la Plana, 1889-1974), Genaro Lahuerta (València, 1905-1985) i Francisco Lozano (Antella, 1912-València, 2000).

Les obres presentades, entre les quals es troben peces inèdites, mostren la temàtica que va vertebrar una part significativa de la seva producció: el paisatge. Els tres pertanyen al grup divers i heterogeni que en l’actualitat es coneix com a «renovadors del paisatge de meitat del segle XX». Són pintors a cavall entre herència i transformació. En la seva proposta plàstica es pot rastrejar el deute contret amb la pintura valenciana del entresiglos XIX-XX, de la mateixa forma que la vinculació del seu paisatge amb axiomes esgrimits per les avantguardes europees històriques.

La mostra, comissariada per Sofia Barrón i Eduardo Alcalde, posa de manifest la personalitat de cada pintor: tres artistes amb rúbriques paisatgístiques molt diferents, però amb anhel de modernitat comuna.

Porcar es va sumar al principi al primer «classicisme mediterrani» adoptat pel noucentisme. Després de la Guerra Civil es va convertir en un paisatgista gairebé absolut. En la seva obra no hi ha assumptes, només existeix paisatge en si mateix. Es va allunyar de la interpretació de la mar com a mitjà de subsistència del pescador, entreteniment de la població i destinació de l’estiuejant burgès, i es va acostar al port, a la dàrsena solitària sense activitat pesquera. Tampoc va entendre la terra com una extensió de l’ardu treball del pagès. L’artista va dedicar les seves teles a la terra muntanyenca, els passos a nivell i als camins que es perden a la llunyania.

Genaro Lahuerta i Francisco Lozano van procurar la ruptura amb part dels estereotips pictòrics del moment aproximant-se conceptualment als postulats tel·lúrics noventayochistas esgrimits per Azorín. En la plàstica es van decantar per propostes del canvi de segle XIX i XX arrelades en Pinazo o Muñoz Degraín, que van conjuminar a un llenguatge fauve, cezanniano, protocubista i expressionista, encara que amb una manera molt diferent d’enfrontar-se al llenç. Mentre Lahuerta estructura estrats de terreny àrid i construeix volums a través de zones cromàtiques, Lozano va preferir donar protagonisme a la sorra de la duna mediterrània esquitxada d’acolorida vegetació.

La selecció d’obres exposades, datades entre 1945 i 1989, procedeix de la col·lecció de la Fundació Bancaixa, a les quals se sumen peces d’altres col·leccions públiques i privades com la del Museu de Belles Arts de Castelló, Fundació Caixa Castelló, Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerní, Fundació Juan José Castellano Comenge, entre altres.

El recorregut per la mostra inclou la projecció d’un audiovisual amb imatges i testimoniatges dels artistes. Amb motiu de l’exposició, s’ha editat un catàleg amb la reproducció de les obres presentades així com textos de tots dos comissaris.