London Calling. Art britànic hui. De David Hockney a Idris Khan

L’exposició London Calling. Art britànic hui. De David Hockney a Idris Khan reuneix el treball recent d’una vintena d’artistes britànics de diferents generacions per als quals la ciutat de Londres ha jugat un paper molt important en la seua trajectòria artística.

La mostra, que es podrà visitar fins al pròxim 17 d’octubre, realitza una radiografia de la creació més contemporània d’un elenc d’artistes vius nascuts al llarg de cinc dècades, entre 1937 i 1978, i format per David Hockney, Michael Craig-Martin, Phyllida Barlow, Sean Scully, Richard Deacon, Tony Cragg, Antony Gormley, Anish Kapoor, Cornelia Parker, Julian Opie, Grayson Perry, Yinka Shonibare, Jake i Dinos Chapman, Rachel Whiteread, Damien Hirst, Mat Collishaw, Rachel Howard, Jason Martin, Annie Morris i Idris Khan.

L’exposició revela l’escena artística actual londinenca a través d’un recorregut per mig centenar d’obres, la majoria inèdites a Espanya i algunes realitzades expressament per a la mostra, procedents dels propis artistes i de galeries i col·leccions internacionals com Gagosian Gallery, Hauser and Wirth, Goodman Gallery, Victoria Miró Gallery, Frith Street Gallery, Cristea Roberts Gallery, Science LTD, Modern Forms, Gallerie Lelong, Gallerie Thaddaeus Ropac, Col·lecció Hortensia Herrero i John J. Studzinski, a les quals se sumen obres de la col·lecció de la Fundació Bancaixa.

El recorregut per la sala segueix l’ordre cronològic de naixement d’aquests creadors, començant amb el més veterà, David Hockney, fins al més jove, Idris Khan. L’ampli ventall d’artistes permet contemplar tècniques artístiques tan variades com la pintura, l’escultura, el dibuix, la ceràmica, la fotografia, el vídeo, els tapissos, les instal·lacions o la creació digital; disciplines en les quals utilitzen una gran quantitat de materials com a cartó, tela, llenç, paper, ciment, PVC, acer, bronze, vinil, marbre, cuir, pedra, alumini, cera, plàstic, silicona, plata, formigó o cristall.

La selecció d’obra descobreix com s’aborden des de l’art britànic més contemporani temes tan diversos com la vida quotidiana, el confinament derivat de la pandèmia, l’exploració de l’ésser humà, el paisatge, la política, la religió, la història de l’art, la literatura, la música, el gènere, la violència, la maternitat, la fertilitat, la feminitat, la identitat, el comerç, la raça, la llar o la relació entre la vida i la mort. Amb motiu de l’exposició s’hi ha editat un catàleg amb la reproducció de les obres, una entrevista amb cadascun dels artistes i els textos dels comissaris, Maya Binkin i Javier Molins.

Entorn de Londres

En 1959, la Tate Gallery va acollir una exposició titulada New American Painting, que va provocar que el crític d’art Lawrence Alloway diguera que “cap altre país del món podria muntar una exposició de pintures de la postguerra que igualara esta”. De la mateixa manera, podríem dir ara, en parlar de l’escena artística londinenca, que cap altra ciutat pot presentar una exposició que incloga la quantitat i qualitat dels artistes presents en la present exposició London Calling. Art britànic hui. De David Hockney a Idris Khan.

La ciutat de Londres va iniciar en els anys seixanta una transformació econòmica i social que li ha portat a convertir-se en una de les indiscutibles capitals de l’art contemporani. Una escena artística conformada per innombrables galeries d’art, per museus o institucions del nivell de la Tate, la Royal Academy of Arts o la Serpentine Gallery, o per escoles d’art de gran prestigi, que va il·luminar una revolució en l’art amb moviments com la nova escultura britànica o els Young British Artists (YBA).

Aquesta exposicioìn reuìne una sèrie d’artistes contemporanis encara en actiu la trajectòria artística del qual ha estat d’alguna manera influïda per Londres, bé fóra perquè acudiren allí durant la seua formació, es traslladaren a treballar allí per a estar prop de les grans galeries i museus, o bé perquè abandonaren la ciutat a la recerca de nous horitzons artístics, artistes que alhora han contribuït a situar la ciutat en l’avantguarda artística a la manera de Florència en el Renaixement, París amb l’impressionisme o Nova York en la segona meitat del segle XX.