És conegut, en l’àmbit acadèmic almenys, el debat sobre on apareixen abans els primers quadres d’aquest gènere, però hi ha consens a reconèixer que les naturaleses mortes —bodegons en accent més espanyol— són un resultat original de la mentalitat europea en l’espai temporal entre el manierisme i el barroc, eliminant progressivament el protagonisme de la figura humana per centrar-se en la representació de quelcom inanimat. Sorgeix simultàniament en diversos enclavaments del que Giulio C. Argan va anomenar l’Europa de les Capitals. A aquesta causa s’unirà en el tardomanierisme l’interès pel valor simbòlic dels objectes —flors, caça o fruites— representats.

A Espanya van destacar en això diverses regions i no va ser València la menys brillant. Les obres de Yepes, com la que ara s’estudia, cal posar-les sense descrèdit junt amb les de Bernardo Polo, Pedro Camprubín, Juan de Arellano o Van der Hamen. En el cas valencià aquest gènere es prolongarà més per mitjà de la Reial Acadèmia de Sant Carles amb la pintura de flors i ornaments, i la figura de Benito Espinós entre altres.

De la vida de Thomas Yepes o Hiepes se saben poques coses. Citat ja per Ceán Bermúdez i Marcos A. Orellana, amb elogi, incloent-hi l’elogi del seu naturalisme amb l’anècdota, repetida des de Zeusis o Parrasio, de la seua capacitat d’engany a les aus que acudeixen a les fruites.

També se sap que en 1616 està inscrit al Col·legi de Pintors de València, el que fa pensar que va haver de nàixer cap a 1600. Existeixen també diversos documents en què apareix, bé en 1630, 1631, 1638, 1653, 1655, any aquest últim en què pinta diverses teles amb fruites i flors per a la decoració del Convent de Dominics de València amb motiu de la canonització de Sant Vicent Ferrer. Sí que es coneix en canvi amb exactitud la data de la seua defunció, 16 de juny de 1674, i el seu enterrament a la parròquia de Sant Esteve de València.

L’obra que ens ocupa reuneix tots els caràcters de la seua producció, com ara la gamma càlida dels seus colors, reforçada per una preparació rogenca a la mangra als seus llenços amb abundància de clarobscurs, com Eximenes reconeix, les paneretes, que utilitza nombroses vegades amb fruits diversos, la seua exquisida i ordenada composició, i fins i tot un notori record de Van der Hamen, l’obra del qual va poder conèixer a Toledo, com ja va apuntar el prof. Pérez Sánchez en l’exposició sobre Thomas Yepes que ell mateix va comissariar, amb la col·laboració de Benito Navarrete, a la Fundació Bancaixa el 1995. En l’etapa madura de la seua producció el dit influx es compagina amb un progressiu augment del llenguatge dels bodegonistes italians, encara que romanen constants els seus senyals
valencians: ceràmiques de Manises, dolços o plantes, com els grans alfabeguers (pitxers amb alfàbega).

L’estudi realitzat sobre l’obra per Peter Cherry servirà per a valorar el seu fort caràcter decoratiu i la seua harmònica composició.

El conjunt de les seues característiques fa que l’obra que comentem puga ser datada en el període de maduresa de l’artista, a la dècada de 1660 en la que signarà diverses de les seues millors obres, algunes en col·leccions valencianes. Atenent a la seua excel·lent qualitat, podríem aplicar a Thomas Yepes, sense ofensa per a Lope de Vega, els versos que el poeta va dedicar a Van der Hamen:

(La Naturaleza ofendida) dixo que vuestro ingenio peregrino
le hurtó para hacer frutas sus pinceles;
que no pintais sino criais claveles
como ella en tierra, vos en blanco lino.

Yepes va ser per tant un singular exemple valencià d’aquell gènere artístic europeu i mediterrani per antonomàsia que va marcar sens dubte el barroc hispà tant a la península com als territoris ultramarins.