El protector a qui al·ludeix la inscripció d’aquest dibuix no és un altre que Antonio García Peris, fotògraf valencià amb qui Sorolla va treballar en la seua joventut il·luminant fotografies i amb la filla del qual, Clotilde García del Castillo, es va casar en 1888. Va ser per tant una figura fonamental en la vida de Sorolla, prestant-li suport en els seus primers anys, ajuda que es va materialitzar amb la cessió d’un espai al pis superior de sa casa, on poder pintar i vendre la seua obra, i amb l’assignació d’una pensió pel seu treball. Hi ha un dibuix a plomí, de les mateixes característiques i amb el mateix model, que es conserva en una col·lecció particular valenciana, dedicat també “al meu volgut / Protector” signat en aquest cas a Roma en 1889.

La importància d’aquesta obra, Cap de moro. Dibuix, consisteix en el fet que data exactament del pas de Sorolla per París a la seua tornada a Espanya des d’Itàlia al maig de 1889. Fins ara, aquest pas per París només estava
documentat per un comentari d’Aureliano de Beruete en un article. No obstant això, aquest dibuix confirma, de mà del propi artista, que Joaquim Sorolla va estar present a l’Exposició Universal que se celebrava aquell any a París, exposició en què va poder veure l’obra dels pintors nòrdics Peder Severin Kroyer (1851-1909), Viggo Johansen (1851-1935), Anders Zorn (1860-1920), Richard Bergh (1858-1919), Erik Werenskiold (1855-1938) i Albert Edelfert (1854-1905), com també els nord-americans Alexander Harrison (1853-1930) i Gary Melchers (1860-1932), que van confirmar el camí del naturalisme que havia elegit.

Després d’aquest pas per París, Sorolla i Clotilde arriben a València al juny, instal·lant-se a la finca del seu sogre durant l’estiu, per a després fixar la seua residència a Madrid, lloc a què opta per les majors possibilitats artístiques que li proporciona.

Queda patent per tant l’interès documental d’aquesta obra, però també destaca per si mateixa, ja que en els últims anys hem assistit a la revaloració de la figura de Sorolla com a dibuixant, en part gràcies a la catalogació de la col·lecció de dibuixos del Museu Sorolla, que custodia el nombre més gran d’obra gràfica del pintor, al voltant de 5.000 exemplars. Si tenim en compte que el catàleg total d’olis, aquarel·les i guaixos de Sorolla és d’unes 4.000 obres, el nombre de dibuixos resulta aclaparador. Sorolla s’ha revelat d’aquesta manera com un dibuixant constant, tant a la recerca de fórmules compositives per a pintures com pel pur plaer de dibuixar, i també per entrenar la mà i l’ull per poder resoldre ràpidament els seus quadres pintats al natural. Per a dibuixar, utilitza totes les tècniques: llapis (negre i de colors), carbonet, tintes de distints colors, etc. Els suports són també variats, des de les cares sense escriure de les cartes que li enviaven fins a xicotets fragments de paper, els reversos dels menús durant la seua estada a Nova York, o quaderns de dibuix que l’acompanyarien sempre, disposats a contenir qualsevol detall que li interessara. Als seus alumnes, Sorolla els
va inculcar aquesta necessitat de dibuixar, considerant que aquesta és la base de la pintura: ”Dibuixeu, dibuixeu, dibuixeu: això és tot”.