La Caixa de remordiments és una sèrie de quaranta-cinc estampes —aiguaforts, puntes seques i vernissos blans— que Picasso va anar realitzant de manera intermitent al llarg de la seua vida.

Entre 1919 i 1955 Pablo Picasso entre les moltes làmines de coure i de zinc que va gravar va haver-ne cent una que per diverses causes no va voler que s’estamparen, pel que les va emmagatzemar en un traster de sa casa. I allí van romandre fins que el 1960, coincidint amb el canvi de domicili de Cannes a Mougins, van aparèixer, i de les que ni l’artista mateix se’n recordava. La troballa va arribar en plena època d’èxit: els editors dels Estats Units i Alemanya principalment no feien més que demanar-li obra per comercialitzar-la.

Picasso va autoritzar que es fera una prova d’estampació de cada una de les làmines de coure. Va examinar detingudament les proves estampades i va consentir salvar-ne quaranta-cinc, permetent que se’n fera una edició. Trenta-set coures van ser estampats abans de 1952, sent la resta d’aquesta data al 1955. Va sorgir llavors un problema: les estampes no estaven signades. Els editors li ho van exigir, però el malagueny era molt poc favorable a fer-ho i va anar postergant la labor.

Els editors van dubtar entre donar-li a signar totes les estampes d’una vegada o a poc a poc, per tal d’aconseguir que canviara d’actitud. En el seu afany d’assolir el seu objectiu, van optar per passar-li la sèrie sencera, i fou llavors quan Picasso va rebutjar signar-les definitivament. En realitat, no volia que aquells apunts veren la llum perquè estimava que no eren perfectes, fet que ve a trencar el mite que era un descuidat. Va ser deu anys després de la mort de Picasso quan la seua família troba les estampes en el que es va anomenar “caixa de remordiments”, remordiments dels editors que van voler que ho signara tot d’una vegada, en compte de donar-li-les a poc a poc. La signatura que ara tenen les estampes es va posar amb un segell.

Argumentava el pintor que aquells gravats eren quasi esborranys sense cap transcendència. Els que va fer entre 1919 a 1939 són assajos que corresponen a la seua primera època, com aprenent de la tècnica de l’aiguafort. En alguns gravats trobem determinades fallades tècniques, tal vegada perquè s’havia passat o s’havia quedat curt quant al temps de la mossegada de l’aiguafort. Fins i tot hi ha alguna obra que està per concloure. Quant als temes dominen els retrats i la reflexió sobre el món clàssic. Van des del món familiar a les seues fantasies sexuals, com el Minotaure violant una dona.

L’interès de Picasso pel gravat era diari. L’artista grava i moltes de les seues obres estan datades amb el dia, el mes i l’any de la seua realització. Un exemple el trobem en l’aiguafort sobre planxa de coure, titulat Françoise, Claude i Paloma: La lectura i els jocs, gravat realitzat el 15 de gener de 1953, on es veu els tres xiquets amb els joguets que els han portat els Reis Mags. Gràcies a aquesta precisió temporal coneixem millor Picasso, podem seguir l’evolució de l’artista com si s’estiguérem repassant el seu diari.