Apassionat pel món clàssic i per la mitologia, tant en la seua condició d’arquitecte com en la de pintor, Navarro Baldeweg ha pintat, de 1980 en avant, arcaics Kuroi, Narcisos, Danaes, caps clàssics, cases romanes o pompeianes, copes decorades com la que ara reté la nostra atenció…

Quadre aquest veritablement ple i radiant, feliç, perfecte, tan saturat de blau mediterrani com ho estan certs picassos de la dècada del retorn a l’ordre o certs poemes coetanis de Paul Valéry: una altra de les obres mestres del seu autor. Dos metres d’alt per tres d’ample, una superfície intensament pintada en la que coexisteixen la copa amb motius de la marineria clàssica, el mar grecoromà sempre recomençat, els nuvolets pel cel…

La primera vegada que es va exposar aquest quadre, realment portentós, va ser el 2004 a la mostra que amb el títol «La copa de cristall» es va celebrar a l’abadia de Santo Domingo de Silos, dins d’un cicle expositiu organitzat pel Reina Sofia centrat en les relacions de l’art amb l’espiritualitat i en el que van participar també, entre altres, Miquel Barceló, Sergio Belinchón, Eduardo Chillida, Martín Chirino, Carmen Laffón, Manolo Millares, Joan Miró, Lucio Muñoz, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Rivera, José María Sicília, Susana Solano, Antoni Tàpies, Gustavo Torner, Cristino de Vera o Esteban Vicente.

A propòsit d’aquest conjunt de quadres de Navarro Baldeweg, fascinants on els hi haja, val la pena llegir les consideracions del pintor en «La copa de cristall», el text del catàleg de Silos posteriorment convertit en un dels capítols del seu llibre recopilatori Una caixa de ressonàncies. En les seues il·lustracions figuren altres dos quadres que es van veure en la gran abadia cistercenca burgalesa, Copa del vaixell I i Copa blava i finestra, ambdós de 2004, directament relacionats amb el que ens ocupa. Remuntant-nos als nostres mestres d’antany, recordem d’altra banda la copa d’aigua amb un figa que figura al centre de l’Aiguader de Sevilla, de Velázquez. I més prop de nosaltres, les copes d’aigua del més velazqueny dels nostres artistes del segle XX; em referisc naturalment a Ramón Gaya, un altre pintor que escriu, i un altre pintor, per cert, editat per aquests grans editors que són els Pre-textos.