De nou la paraula somni, en aquest títol del pintor càntabre. Somni, a més, profund. Un quadre ombriu amb badalls de llum, molt característic de la manera de treballar de l’Uslé novaiorquès de la primera maduresa, que concilia lirisme, construcció, repetició i treball per cicles, senyals figuratius i humor…

«Traure de l’ombra foc» considerava el poeta i pintor barroc sevillà Juan de Jáuregui que era «més honrós costum» que traure «de la llum ombra fosca». Alejandro Sawa, per la seua banda, un dels primers escriptors en el nostre idioma a connectar al propi París amb els simbolistes francesos, escrivia, per dir-ho amb el títol del seu llibre més conegut, Il·luminacions en l’ombra. Foc extret de l’ombra, il·luminacions en l’ombra: ambdues imatges casen bé amb la poètica d’Uslé, tal com es manifesta en aquest quadre vertical amb quelcom de finestra sobre un paisatge interior, d’aquest quadre oníric i inquietant que la Fundació Bancaixa va localitzar en Arco, on l’oferia la galeria barcelonina Oriol.

Finestres: n’hi ha prou en l’obra fotogràfica d’Uslé, i prou dels seus quadres poden llegir-se en clau Finestres de Manhattan, perquè quelcom del ritme, del frenesí de la gran metròpolis contagia de sempre la pintura de qui l’ha elegida com el seu domicili principal.

Quan es retirava a dormir, el poeta simbolista Saint-Pol-Roux posava un cartell que deia: «Le poète travaille» (‘El poeta està treballant’). La frase li va encantar, com no podia ser d’una altra manera, a André Breton, que el 1924 la va incorporar al Manifeste du surréalisme, el text fundacional del seu moviment. El somni, els somnis, està clar que han sigut territori privilegiat d’exploració per als poetes. Però també han alimentat la imaginació dels pintors moderns, de Goya (El sueño de la razón produce monstruos) i d’Odilon Redon en avant, fins arribar a Paul Klee, o al nostre Miró, del que han après molt no sols Tàpies, Mompó i altres dels grans de la nostra generació abstracta, sinó també no pocs dels nostres pintors contemporanis, i ací, a més d’Uslé, estaria, encara més clar i amb un humor molt més salvatge, el de Ferran García Sevilla.