L’escultura titulada Desenvolupament i, realitzada en 1978, s’insereix en la producció d’Andreu Alfaro en la qual la geometria, representada a través de les múltiples varetes quadrangulars o tubs d’alumini i acer de fabricació industrial, desplega una estructura en diàleg amb l’espai. A diferència de les anomenades generatrius, creades en la mateixa època, aquesta peça no va ser pensada per a instal·lar-se a l’aire lliure, i per això s’integra en l’experimentació dels materials i la percepció de la forma per mitjà de un context arquitectònic. Aquest paisatge parteix dels seus primers treballs amb el ferro, les planxes metàl·liques polides i les làmines lleugeres i mal·leables, però recorre un major camí experimental. A l’inici dels anys setanta, Alfaro decideix ampliar el camp d’estudi, més enllà del fil de ferro i les planxes, però sense abandonar la integració de les arts. Amb un llenguatge de fórmules senzilles, aquesta obra de la sèrie Desenvolupaments mostra el joc de les relacions entre línies i volums amb una estètica dinàmica de vincles constructivistes pròxima al context històric de la societat industrial. A partir d’una estructura de formes en ziga-zaga elaborada per la mateixa disposició de les varetes, l’obra presenta diversos punts de vista generats per les relacions entre les parts, les transformacions des de la perspectiva, la llum i el moviment de l’espectador.

L’ús i variacions dels materials en l’obra d’Andreu Alfaro defineixen algunes etapes de la seua trajectòria. El moment de la creació de la peça Desarrollo I coincideix amb les primeres incursions de les varetes metàl·liques quadrangulars en els seus treballs. Les trobem en altres exemples anteriors de composicions pròximes com Escala de la vida (1975), De menos a más (1976) o Coincidencias (1976), aquesta última realitzada en llautó. Per la seua doble estructura també recorda el seu treball Homenatge a Dadà (1975). Així mateix, la realització d’aquesta obra comparteix el seu moment amb les escultures públiques conegudes com Generatrius, però també amb la constant investigació perceptible de la forma. Els projectes es despleguen així en aquest doble i complementari escenari de laboratori, tant a la plaça pública com a l’arquitectura d’espais tancats on, segons afirmava l’autor, sempre romandrien “ficades en la vida de la gent i irradiant-la”. Per aquesta raó, les seues escultures exposen habitualment un discurs social. Com a artista pioner en la utilització de materials industrials, treballantlos de manera peculiar, sense acoblar-los amb caragols, Alfaro juga amb les sèries, els mòduls, els reflexos lumínics i la desmaterialització de la geometria, amb l’estudi de la percepció. Per a l’artista, la matèria és forma i el dinamisme funciona com a eix del procés escultòric.

És fonamental contemplar l’obra d’Andreu Alfaro com una representació del compromís amb la història, la cultura i la llengua valenciana (amb referències constants a Raimon, Miguel Hernández o Joan Fuster). Estèticament també és un desafiament a l’escultura monumental que es realitzava aleshores, des d’una sèrie de referències al constructivisme rus i, sobretot, als treballs de Jorge Oteiza. Tal com reflecteix aquesta peça, l’artista crea un llenguatge personal amb la utilització de pocs materials, combinats amb els seus coneixements de la geometria. Aquest resultat, refermat en una estètica caracteritzada per l’abstracció i la poètica del buit, juga amb la perspectiva, denotant lleugeresa des de la màxima simplificació de les formes. Alfaro crea les seues primeres escultures de fil d’aram i llautó des del Grup Parpalló. Després seria precursor en la utilització de l’acer inoxidable, treballant posteriorment altres materials com la fusta i la pedra, encara que el més característic de la seua obra serà la integració dels materials industrials tal com són en si mateixos. No es considerava abstracte, excepte en el resultat final, i com a escultor i dibuixant, Andreu Alfaro al·ludeix sempre a experiències personals. També va dedicar part dels seus treballs a l’estudi del cos humà.