L’obra descriu un paisatge de platja deserta, sense figures. Per ressaltar el buit humà, l’arena rep tota l’atenció, ocupant el vuitanta per cent de la superfície, coronada pel mar al fons, a la franja superior del quadre. Només es fa referència a la presència humana mitjançant la seua empremta, a la manera dels pintors metafísics. Però ací, d’acord amb un sentit d’ironia crítica inherent al treball d’Equipo Crónica, aquesta empremta es visibilitza en la base de la composició per mitjà dels residus que queden sobre l’arena al final d’un diumenge de platja: d’una banda el periòdic Le Journal, que remet al cubisme com a referència històrica; d’una altra, la llauna de sopa warholiana junt amb uns gargots abstractes, de colors intensos, que remeten a Miró o Kandinsky. Aquests elements formen part del repertori recurrent de motius iconogràfics empleats al llarg de la seua trajectòria per al·ludir a distints moments de la història de l’art i es repeteixen, desplegats amb diferents combinacions, en altres quadres de la sèrie.

La sèrie dels Paisatges urbans (1978-1979) se centra en la relació de l’artista amb el seu entorn social, sempre amb un enfocament que implica certa distància en un sentit brechtià. Les figures humanes estan absents o apareixen de manera anònima, d’esquena o fugaços com un flâneur benjaminià i tota la sèrie està impregnada d’un ambient nostàlgic que es reforça amb tonalitats neutres, cosa que ja caracteritzava la sèrie anterior, A manera de paràbola (1977-1978).

El present quadre és el primer de cinc variants sobre la mateixa composició, segons la catalogació de Michèle Dalmaca [València, 2001], amb diferents tècniques, suports i formats. Hi segueixen Platja pròxima I, Platja pròxima II, Platja pròxima III i Platja de rodalia. És el major en format dels dos realitzats sobre paper, i el segon major del grup, per darrere del llenç; els altres utilitzen suport de cartó i vidre. Cada un dels diferents suports presenta distintes combinacions de tècniques, que comprenen el grafit, l’aquarel·la, el pastel, el guaix, el collage, l’acrílic, l’oli o l’esmalt. És a la sèrie immediatament anterior on comencen a aplicar l’oli sobre llenç, però la sèrie Paisatges urbans presenta major complexitat plàstica i aprofundeix en diversos efectes pictòrics amb un sentit molt lliure i experimental. El caràcter experimental de tota la sèrie respon a les inquietuds característiques de les últimes sèries, on imprimeixen al seu treball una major complexitat plàstica a fi de reivindicar la seua defensa de la pintura.