Un dels grans quadres del seu autor. Gran per les seues dimensions i gran per la seua transcendència. A pesar de no ser tan conegut internacionalment com mereix, amb Helmut Federle, suís resident a Viena, estem davant un dels millors pintors de d’allò sublim de l’escena actual, un dels pocs que suporta la comparació amb els mestres dels quals es reclama, i entre altres amb Rothko; evidentment, esmentar Rothko sempre té el seu risc perquè és dir paraules majors. A Espanya es conserven uns altres dos quadres de Federle, també admirables, pertanyents a aquest mateix cicle de quadres monumentals: un, l’ombriu Panthera Nigra (1997), pertanyent a la col·lecció de l’IVAM, i un altre, Drei Formen, 1/4, 1/8, 1/16 (1996), a la del Reina Sofia, germà, des del seu propi títol, del que ens ocupa.

Atés que la geometria i el constructiu han estat invariants a l’escena artística suïssa del segle xx, podria haver sigut lògic intentar contemplar Federle com un hereu dels clàssics d’aquest corrent, aquells que Patricia Molins va donar a conèixer al públic espanyol amb la col·lectiva «Suïssa constructiva» (2003), presentada al Reina Sofia amb motiu del desembarcament helvètic en Arco. No obstant això, el pintor mateix, ciutadà adoptiu de Viena, s’ha encarregat de repetir una i l’altra vegada, de vegades amb una certa vehemència, que no se sent especialment identificat amb aquesta tradició del seu país natal. Ha considerat sempre l’art de Max Bill, Richard Paul Lohse i la resta dels geòmetres suïssos un art massa formalista i, a pesar del respecte que sent per Sol LeWitt o per Donald Judd, el mateix li succeeix, en l’àmbit nord-americà, amb part de l’herència minimalista. Federle estaria en canvi d’acord amb la cèlebre definició rothkiana de l’art com «expressió d’emocions humanes bàsiques» i, entre els artistes d’aquesta ona, se sent especialment identificat amb Agnes Martin, en el treball de la qual hi ha una important càrrega espiritual. És evident, d’altra banda, que en el treball del propi Federle hi ha moltes empremtes del món de l’entorn: els Alps, la verticalitat i ortogonalitat de Manhattan, Nou Mèxic, les ruïnes incaiques de Tiahuanaco, Ulan Bator…

Dos han sigut les exposicions que fins a la data ha celebrat Federle a Espanya, Ambdues les ha comissariat el firmant d’aquestes línies i les dues han tingut lloc a València. La primera a l’IVAM el 1998 —on va poder contemplar-se per primera vegada al nostre país el quadre que ens ocupa i també els altres dos a què acabe de fer referència— i la segona a la Fundació Bancaixa el 2012. La primera, una retrospectiva canònica, va posar l’èmfasi als llenços monumentals, que lluïen immillorablement a la gran sala de la planta baixa de la pinacoteca de la Generalitat Valenciana. La segona, amb el títol «Helmut Federle essencial», incloïa en el seu catàleg un exhaustiu diccionari i proposava algunes fites de l’obra, igual que la retrospectiva celebrada el 1999 a la Kunsthaus de Bregenz que il·luminava la rebotiga d’aquesta, posant-hi el focus sobre els múltiples interessos (artístics, literaris, musicals, espirituals) d’aquest pintor excepcionalment dotat, excepcionalment intel·ligent i lúcid, i intransigent davant no poques coses que el disgusten en l’actual planeta de l’art, com també en la seua col·lecció d’obres d’altres artistes o de civilitzacions extraeuropees o dels universos —que tant li interessen— de la teosofia i del teixit tradicional nord-americà. Ni cal dir que en la segona d’aquestes exposicions valencianes també va figurar el quadre que ens ocupa. Quadre aquest veritablement monumental, amb presència de mural, no eloqüent, intemporal, pintat amb l’inconfusible estil del seu autor, en el que tant de protagonisme tenen les tres formes geomètriques al·ludides en el títol com el cromatisme sord i la factura expressionista, però continguda.

Quadre que ens emociona com pocs i que al firmant d’aquestes línies li va produir un sentiment d’amor a primera vista quan el va descobrir, el 1996, al pavelló suís de la Biennal de Venècia, íntegrament dedicat al pintor. L’obra, una illa de bellesa i puresa en aquella edició del certamen artístic més freqüentat del món, va ser adquirit per la Fundació Bancaixa quan estavaen mans de Peter Blum, compatriota del pintor i un dels grans galeristes de Nova York, a més d’un gran editor de llibres de bibliofília.