José Mongrell, igual com Manuel Benedito, Antonio Fillol, Julio Vila Prades o José Pinazo Martínez, són noms claus en el desenvolupament del modernisme i el regionalisme valencià. Ells formen part d’una generació nascuda entorn de 1870 que va haver d’assumir la difícil tasca de donar continuïtat al nivell que havien marcat mestres anteriors com Muñoz Degrain, Ignacio Pinazo, Emilio Sala, Cecilio Pla o Joaquín Sorolla, sent aquest últim mestre o guia de quasi tots ells durant un temps. Mongrell va ser un home molt actiu en el desenvolupament de la gràfica modernista i va col·laborar també en la decoració d’edificis emblemàtics de la València moderna com el Mercat de Colon (1916) de Francisco Mora o l’Estació del Nord (1917) de Demetrio Ribes. Als seus inicis José Mongrell va ser deixeble d’Ignacio Pinazo Camarlench, però a partir de 1900 comença a apropar-se a Sorolla i es converteix en una dels seus deixebles més fidels i predilectes, tot i que l’obra de Mongrell té un accent i caràcter propi. La seua pintura és més sòlida i acabada, més clàssica i disciplinada, en especial a partir de 1910. No oblidem que als seus escrits es proclama admirador de l’obra de Puvis de Chavannes1. Però Mongrell és a més un gran colorista, té un sentit modern del color; la seua paleta és pura i brillant amb notes prou audaces, que posa ben sovint al servei dels valors decoratius de la seua pintura més esteticista.

A banda de les seues dots de retratista i paisatgista, Mongrell va desenvolupar una àmplia sèrie de pintoresques escenes valencianes en què s’imposa una visió optimista, desenfadada i sensual, que s’expressa a base de galanteries i insinuacions en exuberants i florits paratges; una Arcadia hortolana, galant i sensual d’un erotisme rialler que substitueix la imatge decadent de la dona simbolista per la sana i robusta. La representació de l’amor és una de les constants de la seua pintura regionalista. El paisatge misteriós d’altres simbolistes dóna pas a un real i lluminós on es detecta la influència del seu mestre Sorolla. La sensualitat de la pintura valenciana, el paganisme de què a vegades se l’acusa, té en Mongrell un clar exponent, encara que el desenvolupament d’aquests temes venia en part determinat per la demanda d’una clientela internacional, principalment sud-americana, que per mitjà d’Artal adquiria les seues obres.

Hi ha un primer moment de retorn a l’ordre, entorn de 1906, en el qual la pintura espanyola de la fi de segle regionalitza el modernisme, com fan Mongrell, Fillol, Benedito o José Pinazo; el sentit de la línia i el dibuix suposa una primera reacció enfront de la imprecisió més o menys impressionista de la generació anterior. La concepció classicista que Mongrell imprimeix per aquells anys a les seues obres de temàtica valenciana és percebuda per la crítica coetània, que veu un fons hel·lènic en algunes de les seues llauradores. Però és a la correspondència amb Rafael Doménech on es troben textos explícits i reveladors de fins a quin punt la qüestió d’un retorn al classicisme se suscita per part d’artistes molt diferents. Si a Mongrell li agradava Puvis, no va haver de mantenir-se indiferent a les exaltacions que el seu amic Domenéch li fa de Fídies com la màxima expressió de la serenitat clàssica. Els estudis de teles i sobretot la caiguda de robes dels vestits de pescadors i llauradors reflecteixen la força d’aquestes
observacions i la recerca d’un classicisme al qual es va mantenir fidel.

El llenç Anacreòntica (ca.1909) conegut després com ’El piropo’, guarda en el seu propi títol la clau de l’esperit i sentit d’aquest tipus d’obres de Mongrell. La seua pintura vol, igual com l’obra d’un poeta líric grec de l’antiguitat, cantar els plaers de l’amor i del vi. L’exaltació pagana de Mongrell adquireix tota la seua magnitud en aquestes pintures. Junt amb les imprescindibles taronges no falten en les seues creacions les abundants cistelles de raïm i fruites que de vegades porten les gradives valencianes com si no tingueren pes. Com és habitual en aquestes obres, també aquesta es deixa llegir davall el marc simbòlic de les edats de l’home: amb la nimfa trobem ací el jove apol·lini, la lira del qual ha estat metamorfosada en guitarra i cap a qui ella mostra eloqüentment la seua simpatia, i al també recurrent personatge del vell tafaner velazqueny, representant una senectut dionisíaca que vol donar impulsos a les seues darreres vigories.