Yvan Goll (1891-1950) va ser el pseudònim utilitzat per l’escriptor jueu alemany Isaac Lang. En la seua joventut va formar part del grup de poetes, escriptors i artistes que van constituir a Berlín, en 1914, el moviment expressionista que “volia canviar el món”. A Zuric assisteix a les reunions dels dadaistes al Cabaret Voltaire, animat per Tristan Tzara, Francis Picabia i el seu amic Arp, però és molt crític amb les accions provocatives del grup al moment que la guerra arrasava a Europa.

A partir de 1933 les obres de Goll són prohibides a Alemanya pels nazis. És considerat “artista degenerat”. Goll abandona la llengua alemanya en les seues creacions literàries i no tornarà a utilitzar-la fins a 1948. Davant la imminència de la guerra, Yvan i Claire van a Nova York, i d’allí a L’Havana, on es retroba amb Manuel Altolaguirre i Nicolás Guillén. Al juliol de 1945 es detecta leucèmia a Yvan i sap que no viurà molt de temps.

Encara que tenen l’oportunitat d’adquirir la nacionalitat americana, decideixen tornar a Europa.

La més bella col·laboració entre Goll i Picasso va donar lloc a l’edició d’Élégie d’Ihpétonga suivie de Masques de cendre (París: Hémisphères, 1949), il·lustrat amb quatre estampes litogràfiques oferides per Picasso, datades l’11 abril 1949: Les quatre cares del diable. Compost per dos poemes, el llibre forma part de la trilogia de la “pedra” junt amb Mythe de la roche percée (1947) i Char triomphal de l’antimoine (1949). Élégie d’Ihpétonga, dedicada à Picasso, reprèn el tema de la pedra i el retrobament amb la ciutat moderna evocant els gratacels de Nova York, torres efímeres associades amb les pedres tòtem del passat indi. Masques de cendre és l’expressió de la por enfront de la mort.

El 13 de desembre ingressa a l’hospital americà de Neuilly-sur-Seine. Durant les visites de Celan a l’hospital, Yvan li encarrega preparar les traduccions a l’alemany de nombrosos dels seus escrits editats en francès. En el seu testament llega tots els seus béns a Claire i en el cas que morira abans que ell, designa, per assegurar la publicació de les seues obres i crear, eventualment, un premi de poesia, a Yannette Delétang-Tardif, Robert Ganzo, Paul Celan i Alain Bosquet. Setze poetes van donar la seua sang, tot va ser en va, va morir el 27 de febrer.

D’aquesta obra es van editar dos-cents vint exemplars: vint exemplars numerats de l’1-20, que contenen una sèrie suplementària de les estampes; cent vuitanta exemplars numerats del 21-200; vint exemplars fora de comerç, numerats de l’I-XX, per als amics de l’autor i de l’artista. Tots els exemplars contenen quatre estampes (300 × 200, 305 × 183, 300 × 220, 305 × 248 mm) litografiades per Picasso amb la tècnica de litografia sobre paper report. Datades: 11 abril 1949. [Màscara negra de faune I. Màscara negra de faune II. Cap de faune de mirada recelosa. Màscara blanca].

Les mesures del llibre són 327 × 257 mm i està compost d’un total de 32 fulls.

La impressió tipogràfica es va realitzar a Prensses de Dominique Viglino, Bourg-la-Reine. 30 juny 1949. Les estampes litogràfiques al taller de Mourlot Frères de París.

L’exemplar número 1/220 és el que forma part de la Col·lecció Fundació Bancaixa.

N’hi ha una edició en anglès de seixanta-quatre exemplars: The Noonday Press, Nova York, 1954.