Justament, entrada la dècada dels setanta, Eusebio Sempere (Onil, 1923- 1985), pintor, escultor i gravador, ja afectat per la inicial malaltia (esclerosi lateral amiotròfica), es va entregar intensament al desenvolupament d’una dilatada etapa de pintura de caràcter místic. En plena maduresa artística, no dubta a exercitar obres summament complexes en la seua resolució tècnica, d’extremada subtilesa cromàtica i dotada de prolixos efectes lumínics.

No li havia faltat, per cert, un dilatat aprenentatge experimental —des que en 1948 es trasllada a París, amb una beca—, obsessionat en la seua resolutiva opció per l’abstracció pura, transformada després en Op art i en Art cinètic. Va aconseguir aproximar-se, atès el seu afany d’especialització plàstica, a la històrica Galeria Denis René, allí on exposaven, llavors, Victor Vasarely, Auguste Herbin o Jesús R. Soto, entre altres personalitats a qui admirava i que va conèixer bé. Excel·lent magisteri, doncs, per a la seua futura entrega a una perfecció cercada i a una rigorosa bellesa artística, postulada sempre en les seues obres per mitjà d’un acurat culte a la geometria, al rigor, a la matisació lumínica i als colors subtilment controlats. En els anys seixanta va tornar, de nou, a Espanya.

Serien les seues lectures de Sant Joan de la Cruz (1542-1591) una base fonamental per a promoure una sèrie de treballs, especialment carregats de subtilesa i espiritualitat. L’obra que comentem pertany precisament a aquest destacat context cronològic. Díptic superposat, cada part es desenvolupa, plàsticament, sobre la base d’un cercle. El superior suggerint clarament una imaginària cúpula de graduades claus lumíniques i diluïts cromatismes, arranca des del seu nucli central i s’obri en vuit radis simètrics, amb una sorprenent majestuositat. L’inferior encarna una espècie de disc solar de daurades irisacions, dividit diametralment en verticals i transversals franges de franca riquesa cromàtica.

L’enigmàtic títol de la peça En par de los levantes de la aurora no és sinó una excel·lent clau simbòlica, d’origen literari, que ajuda hermenèuticament al contemplador, amb la seua possible informació, a captar el conscient sentit atorgat per Sempere a la seua proposta pictòrica. Exactament l’expressió esmentada reprodueix part d’uns versos del Càntic espiritual de Sant Joan de la Cruz, concretament de “Les cançons entre l’ànima i l’espòs”, apartat 14. És l’esposa qui apunta: “La noche sosegada / en par de los levantes de la aurora / la música callada / la soledad sonora / la cena que recrea y enamora”.

Els jocs òptics, que l’obra desenvolupa, alhora, amb indubtable força i delicada subtilesa ens demostren que estem davant d’un dels artistes espanyols més destacats de l’art òptic. La seua abstracció geomètrica magistralment evolucionada entre les seues mans, ens condueix a una sèrie d’obres d’una perfecció formal i estilística d’alt grau.

Les seues obres han desenvolupat un model iconogràfic destacat, un llenguatge pictòric que s’identifica immediatament i indefectiblement amb el seu autor. Fins i tot, dins de l’Op art, les claus personals d’Eusebio Sempere són definitives i definidores del seu inconfusible quefer.

La peça pictòrica comentada, és, sens dubte, una obra destacada en la col·lecció i, per fortuna, hi ha als fons una altra obra més d’Eusebio Sempere, d’aquesta mateixa època. Es tracta d’un autèntic poema geomètric, de llums summament matisades, dialogant amb les gammes cromàtiques, encarnades directament en la composició subtil, harmònica i equilibrada. L’obra encarna i apunta literalment a l’alba, és a dir, el despertar de l’aurora, com Sempere va voler reprendre directament de la intensa espiritualitat dels versos santjoanistes, assumits com a títol.