Un altre quadre important d’Opie que va figurar en la pionera retrospectiva malaguenya és aquest de 2006, de quasi set metres d’ample, avui pertanyent a la Fundació Bancaixa i que ha brillat espectacularment en la retrospectiva del pintor britànic celebrada aquest mateix any a la seua seu, on per grandària guanyava per quasi un metre el Tríptic dels dos horitzons, de Navarro Baldeweg. En realitat, anomenar quadre a aquest quàdruple retrat és incorrecte, perquè es tracta d’una gegantina caixa de llum o llanterna màgica, d’un fris demòtic per a la fira de la vida, d’una gran realització, quasi d’un mural de qui n’ha fet més d’un, de qui és, com el firmant d’aquestes línies indica precisament en el catàleg malagueny, en el sentit baudelairià del terme, «el pintor de la vida moderna» entre dos segles, el XX i el XXI, el cronista que sap parlar de la rara ciutadania del nostre incert present, i fer-ho tranquil·lament, manejant un estil cool, sintètic, contingut, un estil inspirat, cal insistir sobre això, en el còmic línia clara, un estil que per algun costat també té a veure amb el d’un pintor nord-americà avui nonagenari i de l’obra del qual també s’ha ocupat Mário Sequeira, Alex Katz, autor d’inoblidables conversation pieces, molt amic de reunir en un mateix quadre assistents a un còctel novaiorquès o soldats en un dia de festa al camp o familiars i amics en un esmorzar a l’aire lliure entre els arbres de Maine… No és estrany, en aquest sentit, que no pocs admiradors de Katz ho siguen també d’Opie. En clau espanyola estan els casos de Fernando Francés, que els ha exposat a ambdós al Centre d’Art Contemporani de Màlaga, o de David Barro, que ha comissariat mostres gallegues dels dos i que és autor, a més, d’un dels dos textos del catàleg de la recent exposició del britànic a la Fundació Bancaixa.

L’estil d’Opie, molt adequat per als paisatges urbans o rurals o per a les marines, ho és encara més per a la representació de la figura humana. Aquesta obra d’extrema sofisticació i eficàcia constitueix un bon exemple. L’autor es referia precisament a aquesta peça com a una creació «a manera d’un anunci publicitari». Altres exemples d’aquest tipus de caixes de llums els hem anat veient en diversos emplaçaments públics, entre els quals l’aeroport londinense d’Heathrow, on està Imagine that you are moving (1997), que, a la zona de trànsits internacionals, confronta el viatger acabat de desembarcar amb dues caixes a un costat i a l’altre d’una escala mecànica que representen sintèticament l’idíl·lic paisatge anglès que el viatger en trànsit irremissiblement es perd; ja el 1993, premonitòriament, Andrew Graham-Dixon havia escrit que «moure’s per una instal·lació d’Opie és com moure’s per un modern aeroport». El britànic, que tant s’ha inspirat al carrer, li ha agradat molt descendir-hi, de treballar-lo. Utilitzant les tanques publicitàries, com va succeir amb I dreamt I was driving my car (2002), un encàrrec del MoMA, que va ser col·locat a Long Island. Realitzant grans instal·lacions amb vinils —una tècnica que domina, quelcom que li succeeix també a la brasilera Beatriz Milhazes—, com en 2003 la titulada This is Kiera Walking, This is Christine Walking, This is Julian Wallking, a la façana envidrada dels grans magatzems Selfridges, a Manchester. O instal·lant pertot arreu les seues animacions lluminoses leds, com aquell caminant en moviment que en 2007, quan la seua exposició a Praga, al Museum Kampa, ubicat a l’illa d’aquest nom, caminava sobre el riu Moldava, enmig del corrent.