L’obra pertany a la denominada Sèrie Quadrats, dedicada a establir variacions diverses sobre la figura geomètrica del quadrat. Entra dins del qualificatiu genèric de “figures impossibles”, una modalitat d’investigació plàstica que José María Yturralde va desenvolupar àmpliament els primers anys setanta, cercant generar jocs de figures geomètriques complexes, ubicades exactament en la línia ambigua de projeccions bi-tridimensionals.

El dit treball pictòric –exigent, minuciós, perfeccionista, summament codificat en la seua ambigüitat geomètrica i cromàtica– s’enquadra en un constructivisme paradigmàtic, procliu als jocs visuals i als efectes creatius de figures impossibles, que van caracteritzar una etapa molt productiva de l’autor. L’estat de conservació de la peça és excel·lent.

Aparentment la representació d’un quadrat sembla quelcom banal, però, en reflexionar sobra l’obra, ens acostem a un món fantàstic, com a baula necessària del sentit espai-dimensional, que l’espècie humana, en la seua evolució, ha anat construint. El significat simbòlic al·ludeix amb fermesa tant a allò intel·lectual com a allò material. El quadrat en el sentit psíquic és una de les figures bàsiques i pregnants (regularitat, simetria, tancament, unitat, senzillesa màxima i simplicitat).

El quadrilàter perceptiu no coincideix amb les mesures del quadrat geomètric, sent la seua altura menor que l’ample. Artistes com Rothko apliquen aquest principi per dotar el suport de les seues obres relacionades amb el quadrat “corregit perceptivament” una solemne estabilitat que no posa el quadrat matemàtic. És quasi un instrument de màgia constructiva. La idea del quadrat s’ha pintat i construït des de temps immemorials, des de suports molt semblants. Els quadres i les quadrícules dels plans obeeixen a aquest mateix criteri, que Yturralde investiga en les seues figures impossibles.

La presència física d’aquesta obra, que intenta anar una miqueta més enllà de la bidimensionalitat del quadrat (sense que deixe de ser-ho), quasi pretesament objectual, podríem descriure-la com la sensació visual d’un objecte tridimensional (sense que es perda la consciència de la seua bidimensionalitat), projectada mitjançant els sistemes de perspectiva axonomètrica.