En Senyores en un banc del Passeig de la Concha. Sant Sebastià, relacionàvem els formats menuts que Sorolla pinta a les platges de Sant Sebastià a partir de 1911 amb l’encàrrec d’Archer Milton Huntington per pintar la decoració de la biblioteca de la Hispanic Society of America. En el cas de Figures assegudes a la platja. Sant Sebastià, aquesta circumstància és encara més evident, ja que l’any en què va ser pintada, 1917, Sorolla sent la necessitat de descansar d’aquest encàrrec durant l’estiu. El contracte fixava un termini de 5 anys, que aleshores ja s’havia complit, i per al que encara li quedaven per realitzar uns quants panells. El motiu del següent panell l’havia trobat a Extremadura a principis d’aquell any, però a causa del mal temps desisteix de pintar-lo llavors i no el reprendrà fins a octubre. És també l’any en què naix el primer nét de Sorolla, Francisco Pons-Sorolla, a qui diran familiarment Quiquet i que va ser l’únic a qui Sorolla va conèixer.

Aquest estiu, per tant, Sorolla es desplaça de nou a Sant Sebastià disposat a descansar i pintar temes que no tinguen a veure amb la decoració de Huntington. S’instal·la a la “Vil·la Sorolla”, una casa situada a la falda del Monte Igueldo a la que la família tornarà en anys següents, fins i tot durant els estius de 1920 i 1921, quan Sorolla ja estava malalt.

Destaca de la producció d’aquest estiu les obres en què representa l’escullera de Sant Sebastià o el Monte Ulía, però sobretot les més de 50 notes de color en què torna a mostrar tota la modernitat de la seua pintura. Ocorre així en el cas de Figures assegudes a la platja. Sant Sebastià, en la que l’escena està emmarcada per un gran triangle blanc a la part superior, que retalla les figures del primer pla en un enfocament de gran modernitat, on el pintor no ha cercat el millor punt de vista a plasmar, sinó que es limita a pintar el que directament està passant enfront d’ell. De la mateixa manera, aquestes figures del primer pla estan representades quasi només per volums geomètrics, retallades sobre l’arena de la platja per línies de blancs quasi grisos, mentre que el que es veu en l’últim terme a la dreta ni tan sols el veiem, només s’han insinuat uns traços de color que indiquen moviment i l’existència d’un poc més, recursos tots usats pel fauvisme. Sorolla no es pot encaixar en cap de les avantguardes, però no obstant això, moltes de les seues notes de color, analitzades en detall, resulten més avantguardistes i destrossadores visualment del que l’enganyosa facilitat de la seua contemplació ens revela en un primer moment.

Una vegada més, tenim nombrosos testimonis fotogràfics que ens mostren a Sorolla pintant a la platja aquestes notes de color, mentre que està rodejat dels amics i la seua família, mentre fuma un cigarret. Els seus acompanyants observen el mar, conversen entre ells o posen davant la càmera… i mentrestant, Sorolla pinta, perquè Sorolla mira.