Gerro de vidre amb un ram format per diferents tipus de flors: Geranis blancs (Geranium); Boixac de jardí o Clavellina de mort (Calendula officinalis); Clavell xinès (Dianthus chinensis); Gesmil (Plumbago auriculata “albis”), Rosàcia, tal vegada l’anomenada Espumosa de les cent fulles (Rosa centofolia muscassa); Alhelí doble (Matthiola incana); Ancolia (Aulegia Hybrida); Peònia de Santa Rosa (Peònia officinalis) “Roja Plena”; Rosàcia; Aranya (Nigella damasquina); Àster de tardor (Àster autumni); Esperó de cavaller silvestre (Delphinium consolida); Flor de la família de la campànules; Flor de la família dels Àster.

Gerro de vidre amb diferents classes de flors, entre les quals estan: Crisantems; Rosàcies; Murta (Myrtus Comunis); Boixac de jardí o Clavellina de mort (Calendula officinalis); Crisantem botó d’argent (Chrisantemun indicum); Tulipa (Tulipa); Rosella imperial (Papaver orientalis); Liliàcia; Alhelí imperial (Cheiranthus cheiri); Escabiosa del Caucas (Scabiosa caucàsica).

En aquests dos Gerros, la composició s’organitza d’una manera regular, a partir del gerro de vidre que descansa sobre un tauler, en què es disposa el ram format per una gran varietat de flors, que són descrites en tots els seus detalls, amb un dimensió més decorativa que naturalista, dins d’una estètica pròpia del segle XVIII. Es tracta d’una composició floral senzilla disposada sobre un fons neutre. L’única ambientació espacial ens l’ofereix la disposició de la gerra de vidre sobre una taula de què només es veu el tauler, on recolza en fragment de fusta amb unes branques verdes, tal vegada les rebutjades a l’hora de compondre el ram. La qualitat de la seua tècnica pictòrica ens permet apreciar, gràcies a unes pinzellades blanques, el reflex de la llum sobre el vidre de la gerra, i també la seua transparència, en poder veure-s’hi les tiges de les flors.

A la vista de les seues característiques tècniques ambdues obres podrien situar-se entorn de l’última dècada del segle xviii, dins de l’anomenat segon període de l’artista, en el qual les composicions estan realitzades amb una tècnica solta i més empastada, sobre fons foscos, sense elements accessoris. El fort efecte ‘tenebrista’, més propi dels pintors del barroc, aconseguit pel fons fosc, contrasta amb la lluminositat que aporten les flors blanques. Ambdues obres es relacionen molt directament amb els Gerros regalats per l’artista el 1788, al llavors Príncep d’Astúries, En Carles de Borbó, futur Carles IV, i que actualment formen part de les col·leccions del Museu del Prado. Pintor d’acurada tècnica i delicat colorit, el seu estil denota el coneixement dels pintors flamencs de flors del segle xvii i dels seus contemporanis francesos. Durant la seua etapa juvenil va treballar a la Reial Fàbrica de Seda, Or i Argent, establida a l’església del Carme de València, on va tenir l’oportunitat de treballar amb dibuixants i mestres teixidors francesos de la Grande Fabrique de la Soie de Lió.

El desenvolupament de la indústria sedera a la ciutat de València durant la segona meitat del segle xviii, va propiciar que l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles creara una Sala dedicada a l’estudi de Flors i Ornaments i altres dissenys aplicats al teixit, amb la finalitat de subministrar una gran varietat de models a la indústria de la manufactura de la seda, que s’havia convertit en una de les més importants del País. D’aquesta manera els teixits valencians, considerats d’utilitat per a l’Estat podrien competir amb els d’altres països, raó per la qual Carles III, monarca il·lustrat, va dotar l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, oficialment fundada per ell el 1768, a semblança de la de San Fernando, d’aquests ensenyaments específics, tal com es desprèn en el contingut de la Reial Ordre de 1778. No seria fins a 1784 quan es faria efectiu el nomenament del primer director de l’estudi de Flors i Ornaments, recaient en Benito Espinós fins a 1815.