Les columnes escultòriques metàl·liques d’Amadeo Gabino (1922-2004) són un característic exemple d’art elaborat per a espais públics, bé siga que estiguen ubicades a l’aire lliure o també en recintes institucionals relativament amplis. Fàcilment recognoscibles —pel personal llenguatge amb què va aconseguir dotar els seus treballs— es tracta de peces totèmiques, summament estudiades en el disseny de la seua estructuració compositiva.

Escultor, pintor i gravador, amb incursions i activitats al món del disseny, Amadeo Gabino, seduït per l’abstracció, va ser capaç d’aplicar el seu particular principi collage com a estratègia constructiva, determinant d’una àmplia part del seu extens itinerari escultòric. Precisament les columnes metàl·liques catalogades en els fons de la Fundació, d’esveltes dimensions (2007 × 42 × 30,5 cm), responen, bàsicament, a aquests paràmetres estilístics. El nucli sustentador s’hi recobreix de planxes retallades, d’acer, superposades i enllaçades, de manera sistemàtica entre si —subjectes per discrets rosaris de reblades i, de vegades, fins i tot per soldadures minuciosament empeltades a les obres mateixes—, que homogeneïtzen el desenvolupament vertical i ascendent de les seues escultures. Tot això, fins
a arribar la peça a una determinada alçària, en el desenvolupament de les seues mesures, per tal de configurar-hi rotundes obertures —coincidents, normalment, en dos dels seus cantons oposats—, mitjançant les quals s’exterioritza una curiosa pressió de formes envoltants, encreuant-se les planxes d’acer simètricament entre si, suggerint un programa d’elementals punts florals, en eclosió discreta, com a part central de la proposta escultòrica. L’estat de conservació de les peces és correcte.

Fidel a aquest principi constructiu, que presideix tant les seues escultures exemptes com les seues configuracions volumètriques de paret, dissenyades seguint també la mateixa estratègia d’emergència
d’un nucli floral metàl·lic, Amadeo Gabino va aconseguir definir el seu llenguatge escultòric, aplicat a nombroses produccions seues, directament emparentades amb aquesta poètica de les formes. Es tracta, per tant, de desenvolupats collages constructivistes, que generen complexos objectes metàl·lics d’inspiració abstracta.

A partir d’aquest caràcter abstracte de les seues escultures i de la consistent decisió, per la seua banda, de configurar bàsicament, amb aquesta estratègia destacada, una bona part de les seues propostes tridimensionals, Amadeo Gabino ha creat un model de tòtem escultòric que li és exclusivament propi. Iconogràficament, les obres han aconseguit —amb el seu particular llenguatge— codificar, amb explícita expressivitat, una estratègia de reconeixement, generant / contagiant, estèticament, un determinat aire de família a la seua producció. Una variació destacada, en aquesta trajectòria productiva, pot ser la diversitat dels tipus de planxes d’acer utilitzats a les seues peces. Sobretot si es tracta d’acer tractat i enfosquit, en determinades obres, o si, per contra, manté una brillantor propiciada explícitament, com és el cas que ens ocupa, en l’estudi de les peces d’aquesta col·lecció.

La diferència, entre ambdues escultures catalogades, es basa exactament en els determinats punts on es produeixen exactament, en cada cas, les respectives obertures de les rosasses metàl·liques, imbricant-se diferencialment, segons opcions, les superposades xapes escalonadament retallades, que generen tals jocs formals, subtilment estudiats.

La verticalitat d’aquests poliedres de sis cares, aquestes columnes prismàtiques —la base de les quals és un quadrat i els costats ascendents són paral·lelograms equilàters— s’ha convertit, sens dubte, gràcies al seu particular tractament, com a genuí collage metàl·lic, en un dels més destacats i recognoscibles emblemes formals del quefer artístic, propi de l’escultor valencià Amadeo Gabino.